Un miratge metafísic

El Petit de Cal Eril (2 de desembre de 2021) – Sala Apolo

El Petit de Cal Eril, o el que és el mateix, Joan Pons i la seva tropa, tornaven a la sala Apolo de Barcelona per ser protagonistes d’una nita amb certa essència de vetllada especial. Especial perquè grup i seguidors es van retrobar a l’estil de la vella escola: aforament complet (tot i que la sala no estava plena), de peus i sense distància de seguretat sanitària. Va ser un miratge: ja sabeu totes i tots el que ha acabat passant setmanes després amb la irrupció de la variant Omicron i les noves restriccions.

Joan Pons gaudint d’uns dels concerts de la seva última gira del projecte abans d’un merescut descans

Una nit especial, dèiem, perquè El Petit de Cal Eril retornaven a Barcelona, aquesta vegada per presentar el seu nou disc: N.S.C.A.L.H., que si bé no és la seva millor obra, sí que amaga alguns temes que han entrat a formar part de forma inmèdiata i per mèrits propis del repertori de la banda de Guissona. Una nit especial, encara mes, perquè en un moment del concert Joan Pons va desvelar que quan acabi aquesta gira el projecte es prendrà un descans. No ha arribat el moment i ja els trobem a faltar. L’actuació? Va ser correcte. Sense més. Si no funcionarial, sí que temperada. Hem viscut millors nits amb El Petit de Cal Eril en la mateixa sala. Com a element reconfortant, això si, aquesta línia ascendent de menys a més que va seguir un concert en què van repassar els instants més destacats dels seus darrers quatre treballs: La força, Triangle, Energia fosca i N.S.C.A.L.H. Espectacle a pulsacions baixes en els seus primers compassos que va acabar vorejant l’eufòria en els seus bisos, quan van sonar ‘El plor’, ‘Com puc saber el que penses’, la seva particular revisió del ‘Close to Me’ de The Cure i ‘Som transparents’.

Text: Bibiana Cabot / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta