Eduard Gener. Soulsona

De Solsona a Nova Orleans a ritme de jazz primigeni i transformat en aquesta delícia de de disc que és Enyoro el teu amor tan dolç (2021, Casafont Records), nova obra del nostra soulman de capçalera Eduard Gener.

I tot va començar…?

Escoltant els discos dels meus pares i tocant el piano de casa, quan era adolescent. Vaig començar a fer música a l’Escola de Música de Solsona, a tocar el baix elèctric en grups locals i a escriure cançons als 14 anys.

Quan vas descobrir el jazz, quins va ser els teus referents?

El jazz em va atrapar especialment a l’època universitària. El Jazz i músics com Tom Waits, Vinicio Capossela o Paolo Conte que temptejaven el terreny de la sagrada improvisació jazzística. Vaig entrar-hi de ple escoltant gravacions de Charlie Parker, Clifford Brown, Dinah Washington o Coleman Hawkins, i també discos dels meus pares: Duke Ellington, Count Basie, Frank Sinatra o Ray Charles. A nivell català vaig descobrir a Tete Montoliu i a Guillem d’Efak, per mi el meu principal referent nostrat, i recentment li he seguit la pista al veteraníssim mestre Francesc Burrull, té un disc preciós a piano solo que es diu Blanc i negre.

Sempre vas estar segur que volies dedicar-te a la música?

Jo l’únic que tenia clar és que no volia fer una carrera acadèmica de músic. Penso que les acadèmies estandarditzen el gust dels músics.

Aquest és un tema de debat complicat.

Em sentia compositor, més que músic, i per tant vaig agafar el camí del mestratge i d’un cert autodidactisme. No obstant això, tampoc he tingut mai la pretensió de voler dedicar-me professionalment a la música perquè és un món ben complicat. Vaig estudiar una altra cosa, Dret, i vaig treballar d’advocat ambientalista, que era una feina que m’agradava però al final la professió d’advocat es feia força incompatible amb la música i el temps que t’exigeix escriure cançons i interpretar-les. Em dedico a la música però fent equilibris entre les produccions per altres, els meus concerts, les classes…

Com compons la teva música?

Normalment tinc una idea primitiva del que vull parlar, i llavors poso les mans al piano a veure què surt. A vegades és al revés, però m’agrada buscar una harmonia i un ritme pensant en la idea principal de la cançó. Si vull parlar del cafè, per exemple, doncs em poso a tocar pensant en això i buscant-hi el ritme i l’atmosfera adient. Llavors quan tinc l’arranjament i la melodia, vaig escrivint la lletra a poc a poc i amb cert dolor perquè quadrar les paraules amb la melodia és una tasca infernal.

Com en fas la gravació després?

Tinc un estudi de gravació, Jezz. Enregistro la maqueta de la cançó i si la cosa funciona truco l’Andreu Moreno, baterista de Solsona, i gravem les bateries. Si necessito més músics truco els col·legues que tinc prop i anem fent però per norma general gravo jo la majoria dels instruments (baix, piano, orgue, etc.). Els meus darrers dos discos estan facturats únicament amb músics locals.

I les teves lletres, com són inspirades?

Per mi el concepte o l’imaginari intel·lectual és important. Sí que parlo de sentiments i emocions, però generalment sóc un compositor que busca crear un escenari, un decorat que expliqui les coses. No sóc el tipus d’autor que parla a raig de què li passa.

Una imatge granulada d’Eduard Gener

Hi ha qui comenta que aquest estil de música té més sonoritat en anglès, ho creus així o és per què és més fàcil comercialment?

No crec que sigui per la vessant comercial, sinó per la vessant lírica. La majoria dels nostres músics de música negra que canten en anglès no saben fer-ho en català o en castellà, no coneixen les tècniques per jugar amb l’idioma perquè soni rítmic, natural i creïble, simplement perquè mai ho han fet.

Per tant, escrius en anglès i llestos.

Per mi és una decisió que grinyola i té conseqüències: fins que aquests músics no escriguin en la seva llengua, l’escena de música negra no tindrà pes a nivell nacional o d’Estat i seguirà sent el que és ara: revisions, concerts exòtics, exercicis d’estil.

Certament, no tenim referents de música negra en català o en castellà. N’hi ha poquíssims.

Guillem d’Efak va deixar de fer discos molt d’hora, no sé per quin motiu però me’l puc imaginar. Jo vaig haver de tirar de referents francesos i italians: Jovanotti, Daniele Silvestri, Paolo Conte, Articolo 31, Oxmo Puccino, Hocus Pocus, Ben L’Oncle Soul, Grand Corps Malade… , quan hauria d’haver tingut referents catalans. És increïble la diferència entre Catalunya i aquests països, en aquest sentit.

Els desamors optimistes del darrer disc es basen en fets reals?

Es basen en l’experiència d’haver viscut unes quantes coses, com tothom. Però el disc no està escrit en cap moment dramàtic. Fer una cançó de desamor és rendibilitzar el mal tràngol.

Es pot ser optimista amb un fet negatiu?

Qualsevol fet negatiu es pot mirar positivament, trobo. Al final significa que estàs viu, indiscutiblement. No obstant, estem parlant d’escriure cançons, és a dir, un passatemps. Viure és una altra cosa.

Seguint amb el disc, ‘En aquest lloc’, reivindiques els teus orígens a Solsona?

Certament. Està inspirada sobretot en el Sud del Solsonès i aquella part que ja toca amb la Segarra. Llanera, Sallent de Pinell, la rasa de Sanaüja, Lloberola… Un terreny que en el seu dia era terra de ningú o terra de rei, frontera entre el món musulmà i el cristià, i s’hi respira això en l’ambient, per mi. Com diu la cançó, m’encanta imaginar-me els cavalls de l’exèrcit moro del General Al-Mansur abeurant als torrents, abans de continuar el camí cap a Barcelona.

Trobo que hi ha un estil jazzístic carnavalesc, suposo que pel carnaval de la ciutat.

Sí, el Carnaval de Solsona té un actiu important i és que la seva música és de factura pròpia solsonina, són popurris de cançons populars, alguns d’ells ben jazzístics, que Joan Roure va compilar i orquestrar.

Qui és Joan Roure?

Era d’una generació de músics que feien ball amb les extintes orquestres, una generació de música alegre, elegant i amb molt de ritme i swing i jo crec que això és transmet molt bé en aquestes músiques del carnaval. ‘Catalana Second Line’ és un homenatge a tots ells.

A vegades em fa la sensació que fas com un monòleg introspectiu cantat.

Sempre em debato entre cantar o declamar o recitar. Entre cantar o explicar una història. M’encanta explicar històries i falsejar la història quan explico les cançons als concerts. La melodia et limita una mica, en canvi el recitat és més lliure i rítmic. Potser també hi té a veure la meva formació com a advocat, l’escriptura jurídica és molt d’storiteller.

Potser això lliga que ‘Dolors’ és més d’estil hip-hop?

‘Dolors’ és la clàssica cançó que tinc en els meus àlbums d’influència hip hop. No puc evitar incloure als meus àlbums una o dues cançons d’aquest tipus.

 

I per què de Solsona fem un salt a Viena?

Em van convidar a tocar a Varsovia, al Klub Stodola, i de tornada com qui va a la comarca del costat vaig aterrar a Viena a portar-li flors al mestre Wolfgang Amadeu Mozart. ‘Viena al fons’ parla d’aquesta estada solitària i sobretot és un homenatge a la música de Mozart, que en aquella època em va salvar el cul.

Parlant des del punt de vista audiovisual, després del clip pel tema ‘Quan te’n vagis’, en vindran més per aquest disc?

Segurament. Amb la gent d’Elsabeth Produccions, amb en Xavi Puig al capdavant – amb qui vam treballar en un vídeo sobre les músiques de Corpus amb en bo de Roger Mas – estem preparant una epopeia costumista per la cançó Ve sol el dissabte. Potser ho ajuntem amb una nova cançó ja que em plantejo gravar nou disc aviat. No sé quan ho traurem tot plegat, potser passen mesos, però hi som posats!

La pandèmia està canviant les regles del joc.

Espero poder tocar més aquesta tardor, sobretot en sales i clubs. L’estiu està sent fluixet donada la situació i tot i que tinc concerts, mai m’havia trobat en no poder presentar el disc a Barcelona, per exemple. Aviat enregistrarem nou disc, i això em fa il·lusió també. Així que pot ser que l’any vinent estreni més material.

Text: Joan Vendrell Gannau / Fotos: Sara reig

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *