DÈRIA 1. STANDSTILL

Mai reconeixeria davant ningú que va haver-hi un temps en què no vaig ser molt diferent de les fans de Los Pecos. Bé, potser m’estic deixant portar per la mania andalusa d’exagerar una mica (els meus pares vénen d’aquelles latituds). No em vaig colar en banys, no em vaig ficar en els seus camerinos, però, efectivament, no va haver-hi bolo d’Standstill en què no em sorprengués inundada en el meu propi torrent de llàgrimes i el crit ofegat i els mocs acabessin amb la poca dignitat que em quedava.

Jo no tenia quinze anys. Però em fotografia cada vegada que podia amb Ricky Lavado (bateria d’Standstill, ndr.-), quan acabaven els concerts, tan sovint que estic segura que em reconeixeria si em veiés. Perquè no era suficient amb lluitar a mort per les “primeras filas, nuestra obsesión”. Quan tot acabava, jo havia de fer el ridícul com les grupies dels Beatles i esperar a algun d’ells (sempre va ser en Ricky, el més simpàtic de tots ells amb diferència). Li preguntava tafaneries, novetats… Aflorava una mescla de pura xafarderia i l’ADN de la periodista que sóc. És el que té aquest sentiment estrany d’èxtasi, aquest pixar-se damunt quan escoltes a un paio que diu que “romper un silencio así no tiene perdón”. No entens molt el que significa. De fet encara continuo desencriptant significats com en la lletra inintel·ligible de la recepta d’un doctor. Ni puta idea, ja t’ho dic. I què. Bromes a part, Standstill és el putu grup català amb el putu millor directe que hi ha hagut i això no admet gaires discussions.

Així que els vaig seguir pertot arreu. Vaig perdre el compte dels concerts. Em vaig pixar damunt saltant en un d’ells. Vaig sortir en el vídeo de comiat del concert a la sala Apolo. Vaig estar mooooolt a prop de tatuar-me un dels seus versos. Els vaig dedicar un capítol sencer del meu llibre Sincericidio (Suburbia Ediciones, 2018) i vaig decidir que aquelles cançons de la puta bogeria estaven a l’altura com a banda sonora de la meva vida. Cada tema quadra amb un moment de la meva vida, amb alguna persona, amb algun amor.

Vaig saber que s’acomiadaven. Es va trencar alguna cosa, no només el silenci. No tenen perdó. Però el cantant, Enric Montefusco, va celebrar un concert petit, en solitari, a dos minuts de casa meva. En acabar, després de l’eufòria, l’encantament i les papallones, el vaig saludar des de lluny i va contestar: “crec que et conec!” No et fot. Com per no conèixer-me. Jo era la stalker. La vostra stalker. I avui, amb quaranta anys, continuo cantant a la dutxa, en el cotxe, en els meus somnis, tot el que Bonaparte (Buena Suerte 2010) deia, que Viva la guerra (Buena Suerte / Intolerancia, 2006). Tot el que va compondre Enric en la seva solitud, amb les sabatilles de vell, em continua venint amb detall “Home araña”, ahhh.

Pamela Espigares
Periodista i escriptora, autora del llibre Sincericidio (Suburbia Ediciones, 2018)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *