David Palau: “Ser músic és viure en la corda fluixa”

David Palau és el líder de GÜRU, però també és conegut com el “Guitarrista dels famosos”. Músic director i compositor d’Alejandro Sanz, Serrat, Sabina, Bisbal, Bosé, Ana Torroja, Sergio Dalma i actual guitarrista de Bobby Kimball (Toto) i Bill Champlin (Chicago).

Era el 13 d’octubre de 2016 i el Palau Sant Jordi de Barcelona era ple a vessar. Aquell dia em va convidar a presenciar des de dins una de les escales de la gira El gusto es nuestro. Vaig compartir camerinos amb la resta de músics l’hora prèvia al concert, realment en un d’aquests moments màgics al qual rarament pots accedir. Amigablement van departir amb mi. Entre ells, David Palau, guitarrista de Serrat, Ana Belén, Víctor Manuel i Miguel Ríos.

GÜRU és l’alter ego de David Palau, un músic que entén molt bé el món de l’espectacle, juga a primera divisió, però no per això deixa de ser una persona molt pròxima als seus fans, transmet entusiasme i credibilitat i es lliura totalment. És molt conscient que la hipoteca se la paga el públic, per això les seves propostes no ofereixen dubtes. Güru ha compartit escenari amb Bon Jovi, Jimi Jamisson (banda sonora de Rocky 4), Paul Gilbert (Mr Big)…

David, així començava la crònica d’aquell concert. Han passat més de quatre anys i sembla una eternitat.

Quatre anys és molt de temps. Han canviat moltes coses. El món ho ha fet radicalment en la manera de pensar, actuar i comunicar-nos. Però jo ja em vaig anticipar fa molts anys.

Retrat de GÜRU
Retrat de GÜRU

Com?

Ser músic és viure en la corda fluixa. Jo ja fa anys que no visc només de tocar i de les gires. Vaig construir el meu propi estudi on faig moltes produccions. A més he creat i desenvolupat la meva nova escola de guitarristes en línia: Palau Guitar School, que em permet treballar des del meu estudi i des del confinament, així que he activat molt la meva presència en xarxes socials i he treballat molt en la comunicació virtual que és l’única que ens permeten avui en dia.

Quan va arribar el confinament estaves de gira.

Sí, amb Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina i teníem previstos més de 30 xous per davant que van quedar cancel· lats , una veritable llàstima.

Amb GÜRU heu publicat 10 years (Güru Music), el quart disc de la banda.

Deu anys en una banda donen per a molt. Per a conèixer-se, per a créixer, per canviar, per a corregir… El primer disc no tènia res a veure amb el segon ni amb el tercer, però vist en perspectiva tots tenien un fil conductor.

Quin?

Fer les millors cançons possibles dins de l’estil Hard Rock o AOR, que és el que fem. I sobretot solidificar el concepte de la banda. Ja no hi ha divisió d’opinions i estem absolutament convençuts que la banda és un tot. Era el moment de celebrar el 10 aniversari de GÜRU.

Una celebració culminada amb un disc recopilatori. Com has triat els temes que has inclòs a 10 Years.

Hem triat tres temes de cadascun dels discs anteriors, però regravats amb els components actuals.

El vostre anterior disc, Red (Güru Music, 2016), era en castellà. Però ara heu regravat les tres cançons en anglès.

Ens ho havien demanat molts seguidors. Així, “Quédate” ara es diu “Stay”, ”No puede ser” ara és “I Can’t Be Live” i “Red”. I amb tots aquests, les quatre cançons inèdites. El primer single, “Open Road” ens convida a veure la vida amb esperit de lluita i superació.

A Amèrica del Sud ets un artista venerat.

És un continent que porto molt endins del meu cor. Tinc contacte amb moltíssims companys músics i estan exactament igual que nosaltres: la cultura está bloquejada. Desgraciadament, la cultura és menyspreada a tot el món.

Has viscut molt.

Tinc una col·lecció de records increïbles, com el Rock in Rio de 2004 amb Alejandro Sanz. Aquella nit vaig sopar amb Sting. Dominic Miller de The Pretenders em va convidar a veure el seu concert des de l’escenari. També he actuat al Madison Square Garden i al Royal Albert Hall. I no se m’oblidarà quan l’any 2001 en uns dels assajos per la gira Versos en la boca estàvem assajant Serrat i jo “Mediterráneo”. El tenia cantant a un metre de mi. Estava absolutament fascinat, no donava crèdit. El mateix em va passar quan vaig conèixer a Bobby Kimball vocalista de Toto.

Text: Ricard Altimill / Foto: Sergi Milà

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *