David Casademunt. Un monstre torna a veure’m

El realitzador David Casademunt ha debutat de llarg amb El Páramo, una cinta, que ell defineix on una lassanya de terror. Estrenada amb èxit a l’última edició del festival de Sitges, ha estat una de les grans revelacions al catàleg de Netflix.

Nou talent sorgit d’aquesta prolífica pedrera de realitzadors cinematogràfics que és l’ESCAC, David Casademunt, cineasta ja amb experiència en els mons del curtmetratge i el videoclip, s’estrena de llarg amb El páramo, una pel·lícula de terror, que en realitat no és tant un exercici de gènere, com un relat de superació de pors i temors. Un llargmetratge, presentat en l’última edició del festival de Sitges col·leccionant crítiques positives, és una història amb molt de rerefons personal. Protagonitzada per Inma Cuesta, Roberto Álamo i Asier Flores i ambientada a la primera meitat del segle XIX, El páramo es va estrenar a Netflix a inicis del passat mes de gener. Amb milions de visionats arreu del món, ha estat un dels grans (i inesperats) èxits de la plataforma d’aquesta temporada.

Retrat del director de cinema David Casademunt.

Diu David Casademunt que la paraula que millor defineix com es va sentir els dies posteriors a l’estrena d’El páramo a Netflix era col·lapsat. Estava content però, confessa que també en xoc. “No parava de rebre notícies magnífiques pel que fa a visionats i hores de consum de la pel·lícula. Jo vinc de fer projectes molt petitons: documentals, curtmetratges, videoclips… El ressò que està tenint El páramo m’està engolint com un tsunami”. El cinema en temps de plataformes digitals: arribes a milions de persones però la pel·lícula té un recorregut gairebé inexistent en sales de cinema. “A la meva part més romàntica, jo que soc molt cinèfil i mitòman, li sap greu que El páramo no s’hagi vist a sales, tot i que em quedo amb la satisfacció d’haver pogut estrenar la pel·lícula al festival de Sitges. No només això, sinó que la meva lògica de treball sempre va ser pensar en pantalla gran tot i saber que aniria a pantalla petita. Totes les decisions creatives les vaig prendre pensant en cinema en pantalla gran. En l’altre extrem, és una sort immensa haver pogut exhibir la pel·lícula en una plataforma tan popular com Netflix. Reflex d’això és que he rebut missatges de tot el món: de gent de l’Índia, Turquia, Estats Units, Mèxic…”

Les plataformes, d’alguna manera, també han democratitzat el cinema i un director debutant de Barcelona té la mateixa exposició que algú de la dimensió d’Adam McKay “És surrealista veure el rànquing de les pel·lícules més vistes al món aquesta passada setmana i veure el cartell d’El páramo al costat del de Don’t look up, la cara de l’Asier Flores (el protagonista d’El páramo), al costat de la de Leonardo DiCaprio. David Casademunt ens descobreix que a la setmana d’haver-se estrena El páramo a la popular plataforma de visionat per streaming, es va publicar al portal top10.netflix.com la quantitat d’hores consumides de la pel·lícula: 12 milions d’hores. “Si fem el càlcul, això en persones són 8 milions de persones. Moltíssima gent. Al·lucinant. Estic vivint tot això per primera vegada, des de la preproducció i el rodatge, al muntatge i edició, l’estrena a Sitges i l’actual exposició mediàtica”.

Retrat del director de cinema David Casademunt.

Explica David Casademunt que el seu amor pel cinema és una herència del seu pare i el seu tiet, veritables malalts de cel·luloide. “Amb 8 anys estava assegut al sofà de casa mirant Ben Hur, Espartaco, Lawrence de Arabia… D’aquí sorgeix el crush. La meva família em va educar a través de les pel·lícules. He après més amb el cinema que a l’escola, especialment pel que fa a sentiments, emocions i relacions humanes”. En el fons, El páramo és això, una pel·lícua sobre relacions i sentiments embolcallada en un exercici de gènere. “Un amic em va definir El páramo com una lasanya de terror emocional. I estic molt d’acord”. Una bona manera d’explicar un film que per fora mostra una capa de terror, per sota una capa d’emoció, i per sota d’aquestamoltes més capes amb molts significats diferents, més si com a espectador vols entrar en el joc d’anar decodificant al·legories i metàfores sobre les relacions humanes entre els protagonistes. “El cinema de terror té moltes ramificacions. És un gènere superfèrtil i ric en matisos. Si t’apropes al cinema de terror amb la ment oberta, pots descobrir veritables joies, pel·lícules magnífiques”.

La pel·lícula, no ho descobrim nosaltres, té molt de David Casademunt: el cineasta va perdre el seu pare després d’una llarga malaltia, quan era un adolescent. “M’he adonat a posteriori que el cinema ha estat la meva teràpia. Mirant enrere, repassant tot el meu treball, he descobert que tot el que he rodat té alguna vinculació amb les meves emocions”. En el cas d’El páramo aquestes emocions són la por a quedar-se sol i perdre un ésser estimat… I de com, i no menys important, quan ets petit aquestes pors et venen imposades per herència social i cultural. “Exacte, aquest és un dels temes de la pel·lícula: com heretem les pors. En Diego, el nen protagonista de la pel· lícula, viu en un ecosistema delimitat pels límits d’aquest param que dóna títol a la pel· li: ell i la seva família viuen en una cabana i al seu voltant hi ha tot d’estaques delimitant les terres que no es poden sobrepassar. És la metàfora per parlar de les pors amb què ha estat educat aquest nen. Unes pors imposades pels pares: no pots passar aquests límits perquè a partir d’aquí tot és perill. El páramo és una pel·lícula sobre les pors heretades, de com les gestionem i de com les arrossegarem tota la vida. Però també de com intentar superar-les”.

La pel·lícula llança la pregunta de si som capaços de confrontar-nos a les nostres pors i si ho fem, com guanyar-les. L’ambientació d’època i la fotografia de la pel·lícula ajuden a accentuar aquest missatge. “L’Isaac Vila, el director de fotografia, va prendre com a referència les Pinturas negras de Goya. I no és una elecció casual, sinó que és una obra que Goya va realitzar exiliat a la primera meitat del segle XIX. Una època que em fascina i que és on situo la pel·lícula. De fet, El páramo, d’alguna manera, és un ‘pel·lícula negra’. Volia que, més enllà del guió, les imatges també parlessin del drama”.

David Casademunt ha trigat vuit anys abans de poder fer realitat la pel·lícula. Ell i el seu equip, van començar a escriure el guió el 2014. Des d’aleshores ha passat una estona ben llarga. “El Martí Lucas, el Fran Menchón, els companys amb què he escrit el guió, i jo, vam passar els cinc primers anys vagant pel desert amb aquesta història: acabant el guió i buscant productora, fins que el 2019 es va sumar al projecte la productora Rodar y Rodar, i amb ells Netflix, moment en què tot es va accelerar”.

Text: Oriol Rodríguez / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta