Snarky Puppy: La fusió fa la força

Snarky Puppy (11/07/22) Palau de la Música-Guitar BCN

Els dilluns és el dia més odiat de la setmana. El cap de setmana alliberador sempre porta un dilluns de: “meeeerdaa un altre cop a treballar!” Les nits de dilluns també són històricament el dia de la setmana en què als locals de jazz es fan jam sessions.
En dilluns es van presentar al Palau de la Música el grup de jazz-fusió amb més hype del moment, els Snarky Puppy. Guanyadors de quatre Grammys, es tracta d’un ensemble de músics que funciona dels del 2004 i té en circulació fins a vint-i-cinc músics de jazz (bàsicament nord-americans) que tots ells han tocat per a altres grans intèrprets de jazz i que un dia es van unir per fer un projecte nou. L’ànima d’aquest projecte és el californià i ara català adoptat Michael League. Des de fa tres anys que el líder de Snarky Puppy viu a els Prats de Rei a la comarca de l’Anoia i s’ha integrat d’una manera encomiable.

Michael League emocionat i agraït de la calidesa amb què el públic va rebre Snarky Puppy

Entre cançó i cançó el bo d’en Michael en un català molt bo i un castellà perfecte ens va explicar que per ells era un somni “tocar al millor teatre del món” (on hi ha anat a veure concerts tantes vegades). Ens va parlar de la seva passió pel vi de la nostra terra i concretament els vins d’Enric Soler (segur que ha degustat uns quants Espenyalluchs! ) i va agrair molt la presència d’amics i alumnes, ja que entre el públic n’hi havia uns quants que el tenen de professor al Conservatori del Liceu. Seguríssim que a cap altre teatre del món on s’hagi presentat Snarky Puppy hi havia tantes connexions personals i emocionals.
El públic que omplia el Palau de la Música fins a la bandera no podia estar més entusiasmat. Quan acabava cada tema aplaudien a rabiar. Van anar caient temes del seu catorzè àlbum així com clàssics del seu repertori com “Sleeper”, “Shofukan” o “Lingus”. Al llarg de les dues hores i quart que va durar el concert hi va haver com a mínim tres ovacions amb el públic dempeus. Si haguéssim de catalogar la música que fa Snarky Puppy potser ens vindrien al cap altres grups de jazz fusió dels anys setanta com els mítics Weather Report, els històrics Spyro Gyra, els ballables Groove Collective o si haguéssim de dir algú d’aquí i salvant molt les distàncies els enyorats Pegasus amb Santi Arisa al capdavant. El problema és que tot i tenir influències d’alguns d’aquests grups que hem dit potser estan més a prop de la música de Radiohead i les composicions suggerents dels grups de Tom Yorke i les bandes sonores per pel·lícules de Jonny Greenwood.

Michael League porta la direcció del grup en tot moment

A partir d’una senzilla melodia els 9+2 músics que estan dalt l’escenari van construint capes i rodes de solos que executen a la perfecció. Molt destacable el violinista elèctric Zack Brock i els seus solos de violí-guitarra elèctrica, el moment de percussió i bateria entre l’argentí Marcelo Woloski i Jason “JT” Thomas i sobretot la direcció de Michael League que porta la veu cantant en tot moment de l’espectacle. Eren nou músics dalt l’escenari, però sense els dos tècnics de so que porten tot allò no sonaria tan bé com sona! Snarky Puppy és com el Barça de Guardiola i demostren que la fusió fa la força… i la unió encara més!

Snarky Puppy al complet al “teatre més bonic el món” el Palau de la Música.
 Text: Pere Pardo / Fotos: Eric Altimis