El concert circular d’un cowboy argentí

Kevin Johansen

21 de maig de 2021 – 18 h

Sala Barts, Barcelona

L’entrada a escena de Kevin Johansen va ser discreta, però efectiva: 8 minuts després de l’hora pactada va travessar el teló de la Sala Barts i va fer gala de la seva seductora veu de baix mentre, com diria ell mateix una estona més tard (“sho no bailo“), es “desplaçava amb gràcia” per la platea del teatre, tot taral·lejant alguna cançó inaudible des dels seients més llunyans.

Veient-lo aparèixer així era inevitable pensar en el foraster de les pel·lícules de l’Oest que fa emmudir tothom quan entra a la taverna del poble. En comptes de revòlvers o Winchesters, però, el cowboy argentí portava un guitalele. L’instrument, a mig camí entre guitarra i ukulele, representa molt bé aquesta barreja (d’estils, d’orígens…) que ja ha esdevingut la seva inconfusible marca personal.

Per a quan, un cop a l’escenari, va pronunciar aquell “bona nit” que marcava l’inici del concert, ja feia estona que s’havia ficat tothom a la butxaca.

Kevin Johansen i el seu “guitalele”  fent les delícies del públic asistent a la sala Barts.

La seva actuació dins del Guitar BCN, prevista pel 23 d’abril passat, es va haver d’ajornar – com no podia ser d’altra manera – pel protocol de seguretat de la COVID (“el ortocolo, le deberíamos llamar“) i Johansen no va perdre oportunitat de celebrar la tornada a l’escenari després del difícil any que s’ha viscut a tot arreu (“somos trabajadores presenciales. Nos gusta el ojo a ojo, el grito a grito“).

Johansen es va presentar en acústic repassant la seva carrera.

Amb “Amor finito”, “Baja a la Tierra” i “Vecino” va obrir un recital minimalista (només ell i les seves guitarres) al llarg del qual no va defugir l’estereotip de la incontinència verbal argentina. Més aviat al contrari: la seva retòrica de trobador experimentat el va anar de perles per a mantenir l’efecte encisador durant poc més d’una hora i mitja. Fins i tot va aprofitar el tòpic del gust dels argentins per la psicoanàlisi per a explicar l’origen de “Cumbiera Intelectual” (“debe haber salido del Edipo“) i per a presentar la cançó final, “Anoche soñé contigo” (“Si alguna vez están despechados escriban canciones, es una gran terapia“).

La seva diversitat d’orígens -besàvia catalana inclosa- i la varietat de ritmes que interpreta li van servir per a dibuixar la ruta de la seva història personal i familiar (“dentro de todas las mezclas de sangre que tengo, debo tener sangre de zíngaro, de gitano… y de cipallo“), un recorregut que va tenir com a punt culminant la presència de la seva filla Miranda Johansen, també cantautora, amb qui va interpretar “Envoltorio” i “Rayo violeta” (Envoltorio, Miranda Johansen, 2020) i “Es como el día”.

Entre cançó i cançó va deixar anar anècdotes d’Alaska, Buenos Aires o Mèxic, va passar de la cúmbia a la zamba argentina i la samba brasilera sense deixar de banda el country o la chacarera, i va incloure en el repertori alguns dels seus covers més coneguts: “La chanson de Prévert” de Serge Gainsbourg, “Perfect Day”, de Lou Reed i “Modern love”, de David Bowie.

Cap al final, fins i tot va tenir temps d’atendre peticions (“Deysi”, “Guacamole”…) i d’aixecar sospirs i fer remolar un públic molt més contingut del que és habitual en els seus concerts, que va mantenir resignat la distància de seguretat quan, repetint l’estratègia de seducció del començament de l’espectacle, el cowboy va baixar de nou a la platea i, guitalele en mà, va tancar “ojo a ojo, grito a grito”, el seu concert circular.

Text: Virgina Mata / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *