João Gilberto: L’heroi discret de la bossa nova

Un dels records més potents que tinc de sempre d’un concert en directe va ser el privilegi de veure l’any 2000 al Teatre Grec de Barcelona al cantant i compositor brasiler João Gilberto. La música popular brasilera des que tinc ús de raó m’ha agradat i el primer disc que mai em van regalar va ser el meravellós i imprescindible Vinicius, Toquinho i Maria Creuza en La Fusa (CBS 1971) així que la bossa nova sempre s’ha sentit a casa. Li va seguir un dels discs de jazz més venuts de tots els temps, l’àlbum Getz/Gilberto (Verve 1964) que reunia al saxofonista americà Stan Getz amb el geni de Gilberto i en alguna cançó cantava la que llavors era la seva dona Astrud Gilberto. Uns discs que escoltàvem els diumenges al matí quan a casa no teníem pressa.

Tornant a aquella calorosa nit de juliol de l’any 2000 en què vam gaudir del geni de Bahia va haver-hi tres coses que em van cridar molt l’atenció. La primera va ser la timidesa amb què Gilberto va aparèixer abans de començar a tocar la guitarra i cantar, com si li fes vergonya després de quasi cinquanta anys de carrera. La segona va ser el silenci sepulcral amb què el públic seguia totes i cadascuna de les cançons que va tocar, ningú no tossia i semblava que podia parar l’espai i el temps amb el seu cantar xiuxiuejat. La tercera, era pensar com un senyor gran amb una guitarra i el seu fraseig tenia la capacitat d’omplir i emocionar amb el minimalisme del seu cant. Vaig portar la càmera i vam fer les fotos (una acompanya aquesta ressenya) des de dalt de tot del Teatre Grec amb el duplicador i amb molta cura de no distreure al mestre. Una nit per la història, la seva única visita a casa nostra.

Molt de resquitllada, però, d’aquest concert a Barcelona se’n parla al llibre publicat per Libros del Kultrum sota el títol de Amoroso: Una biografia de João Gilberto. Es tracta d’un llibre d’urgències dramàtiques. El seu autor va ser divulgador musical i gran amic de Gilberto, Zuza Homem de Mello. Diem d’urgències perquè Zuza va començar a escriure aquest llibre just quan va morir João Gilberto (el 6 de juliol de 2019, avui just fa tres anys) recopilant entrevistes, converses telefòniques amb ell i amb altra gent del seu entorn. Diem dramàtiques perquè de Melho va morir quatre dies abans d’acabar el llibre i els últims tocs i apunts els va fer la seva dona, Ercília Lobo quan es va publicar al 2021.

Coberta del llibre Amoroso: Una biografia de João Gilberto de Zuza Homem de Mello

A les seves pàgines s’explica amb tot luxe de detalls i referències molts dels moments importants en la carrera de João Gilberto com un dels pares de la bossa nova, una derivació de la samba fusionada amb el jazz americà. Va posar els fonaments d’aquest estil de música juntament amb altres músics com el gran compositor Antonio Carlos Jobim, el cantant i poeta Vinícius de Moraes, o el cantautor bahià Dorival Caymmi… Autors de cançons tan famoses com “Chega de saudade”, “Desafinado”, “Doralice” o “La garota de Ipanema”…Déus de l’Olimp de la Música Popular Brasilera!!!

És una biografia feta des de l’admiració (sense entrar a les ombres) del seu autor cap a un dels músics més respectats i universals que han exportat la música feta a Brasil per tot el món. Ens presenta un senyor ja enamorat de la música des del seu Juazeiro natal, molt preocupat al llarg dels anys perquè el so de la seva veu, l’afinació, l’entonació i pronunciació de les lletres i l’acompanyament de la seva guitarra fossin perfectes i de gran qualitat. Així ho exigia als tècnics de so i músics que en algun moment de la seva carrera el van acompanyar i quan tot no estava com a ell li agradava es feia fonedís i ningú el tornava a veure. També eren memorables les esperes del seu públic amb retards d’hores que quedaven oblidades quan seia a la cadira i començava a cantar.
Era una espècie de Senyor Miyagi de la bossa nova que va influenciar (i de quina manera!) a la següent generació, l’anomenada “tropicalista”, de músics brasilers com Caetano VelosoGilberto Gil, Chico Buarque, Milton Nascimento, Maria Bethania o Gal Costa que encara han portat la música brasilera més enllà. Un heroi molt discret. O mais grande do mundo!!!!

 

Text i Foto: Xavi Torres-Bacchetta