Amor, música & lágrimas – Nacho Casado

Cal dir-ho ja. Deixar-lo clar des d’un principi. Nacho Casado és un dels nostres millors artesans folk pop, sí. Però, a més, està adquirint un grau de solidesa en tot el que fa, que no seria exagerat situar-lo allà on habitualment col·loquem a grans noms de fora com Bart Davenport, Josh RouseJosh Ritter o Ron Sexsmith. A la lliga dels infal·libles. La dels grans orfebres del folk pop. Dels grans mestres, les lluminàries amb què els mitjans fan córrer rius de tinta.

Potser ell mateix es ruboritze en llegir tal afirmació. La modèstia, la humilitat, sempre han sigut les seues premisses. També l’absència absoluta de postureig. És la seua una forma clàssica, artesanal, d’anar fent les coses, des dels temps en què es va donar a conéixer amb La Familia del Árbol, el seu projecte al costat de la seua parella, Pilar Guillén, fa ja més d’una dècada: un tàndem que exhibia ja estima per Cánovas, Rodrigo y Guzmán, SoleraCrosbyStills & Nash i tota una nissaga de melodies subtils, encisadores, assolellades. Però és que és així. No paga la pena no reconéixer el talent, l’estil, l’elegància, quan són tan evidents.

Amor, música y lágrimas és un altre disc (el segon del seu trajecte en solitari) estiuenc que potser arribe en l’época equivocada – amb l’hivern a només unes setmanes, amb la gent reclosa entre quatre parets –, però en la freqüència correcta. La dels sentiments desimbolts, transparents, sense trampa ni cartó, l’emotivitat a flor de pell, la dedicació als petits detalls i la cura per absorbir els efluvis de la bossa nova (evidents en “Alta sociedad” o en “Un nuevo comienzo“) i l’herència del millor soft rock i del millor folk pop nordamericans per a acoblar-los a un imaginari musical a què no s’intueix millor marc mental que el palmerar il·licità o les costes alacantines.

És com si tot aquest paisatge es traslladara al litoral californià, si un tanca els ulls i es deixa endur. Les cançons del músic d’Elx acaronen, vessen humanitat i bon gust, i et fan pensar en mons més acollidors que el que ara mateix ens envolta. Al seu món, la pandèmia mai ha existit, la mesquinesa no ens governa des de les altes instàncies, i el soroll ensordidor de les xarxes socials, amb el vòmit d’egocentrisme i detritus dialèctic, ni ta sols s’escolta. Les cançons de Nacho Casado continuen sent un antídot contra la gris peripècia del nostre dia a dia. Una nota de color que ens fa la vida molt més bella. No deixen escapar aquest disc. Facen el favor…

 

Text: Carlos Pérez de Ziriza

Foto: Pilar Guillén

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *