LA COL·LECCIÓ. FERRAN BAUCELLS (RAN RAN RAN)

De petit volia ser Izzy Stradlin de Guns N’ Roses i de gran ha acabat sonant més a Ira Kaplan de Yo La Tengo. És Ferran Baucells, cantant, guitarrista i impuls creatiu de Ran Ran Ran una de les propostes més palpitants del nostre subsòl sonor, usufructuari d’una col·lecció de discos que hauria de ser matèria obligatòria a les escoles. 

Quin va ser el disc que va inaugurar la teva col·lecció?
La vaig inaugurar a mitjans dels ’80 amb un single: “Don’t Get Me Wrong” de The Pretenders, recordo que veia el vídeo de la cançó que passaven per la tele i no vaig poder evitar comprar-me’l en una botiga d’electrodomèstics en plena Rambla de Terrassa.

Quin és el disc que has escoltat fins a cremar-lo?
Podria dir molts dels discos de Dylan però em quedo amb el New Morning (Columbia Records, 1970), un àlbum menor per a molts dels seus crítcs però que em sembla enorme. No sempre hi ha d’haver una raó especial per a connectar amb un disc (pot ser el moment en el què el descobreixes, o et retrobes amb ell o amb qui el vas escoltar per primera vegada…). Vaig comprar el New Morning a la Fira del disc que feien a Plaça Espanya perquè tenia la cançó que sonava a El gran Lebowski, que acabava de veure al cine. La veritat és que els temes d’aquest disc em transmeten una calidesa i honestedat que em fan sentir bé i alguns d’ells són veritables joies (“Day of the Locusts”, ‘The Man in Me”, “If Not for You”, “Sign on the Window”…) però que amb la carrera d’en Dylan poden quedar eclipsats per molts altres títols, i de fet hi queden, però per mi brillen igual.

Quin casset no deixava de sonar mai al cotxe dels teus pares?
Sempre sonaven cassets d’en Serrat, i, la veritat, jo no podia amb ells. Suposo que l’excitació d’anar de vacances amb la família no em quadrava amb les lletres (no entenia res d’aquell “niño, deja ya de joder con la pelota” per exemple) i va quedar aquesta sensació en el meu disc dur perquè encara ara no m’he posat mai un disc del Serrat. Per sort, ho compensaven posant cassets de la Trinca i d’acudits de l’Eugenio de tant en tant.

Amb quin disc et vas voler convertir en una estrella del rock?
A principis dels norantes començava a tocar la guitarra i em passava les tardes tocant a sobre dels Use Your Illusion (Geffen, 1991)de Guns N’Roses i algun dels molts discos dels Rolling Stones que tenia el meu germà. Diria que encara puc tocar molts d’aquells temes (però no els solos, que mai em van interessar, jo era més de l’Izzy Stradlin).

Un disc imprescindible per entendre el so de Ran Ran Ran?
N’hi ha molts, qualsevol dels Yo La Tengo podria valdre com a resposta. Em quedo amb el Fakebook (Bar/None Records, 1990) pel seu to acústic, més folk i les seves versions que em van servir per descobrir molts més discos i artistes que m’han acabat influint, com el Muswell Hillbillies (RCA, 1991) dels Kinks, el Paris 1919 (Reprise Records, 1873) de John Cale o Daniel Johnston.

Quin disc hauria de tenir tothom obligatòriament?
Estaria bé que tothom tingués (i escoltés, dues accions que no sempre van juntes) Illinois (Asthmatic Kitty Records, 2005) de Sufjan Stevens, un àlbum conceptual tan complet, tan bonic i amb uns arranjaments tan espectaculars que sempre m’ha semblat que surts millor persona després de cada escolta.

Un disc nostrat?
De Gúdar, Vida gris 32 (Fikasound / HiJauh Usb?, 2017) un disc imprescindible, ple d’himnes i que sempre serveix de banda sonora a la furgo quan tornem dels concerts de Ran Ran Ran. Vaig tenir la sort de sentir com les cançons anaven creixent i el resultat final és un treball tant a nivell musical com de lletres que cal descobrir i valorar moltíssim.

Un plaer pecaminós?
No sé si entra en la categoria de pecaminós però darrerament quan m’aixeco a casa i entra el sol per la finestra no em puc resistir a posar el Calypso Is Like So… )Capitols Records, 1957) de Robert Mitchum i m’encanta… Tinc clar que el meu darrer disc serà de calypso assolellat, però encara no tinc el nivell, em falten alguns anys.

Un disc que compraries només per la seva portada?
De fet, a principis del 2000, m’encantava passar per Tallers els divendres i comprar algun disc per la seva portada. Alguns cops no la vaig encertar però més d’una vegada sí, com amb el Cold House (Domino, 2001) de Hood, recordo veure la imatge de la portada i pensar que aquell disc era especial, va ser posar-lo i al sonar els primers segons de “They Removed All Trace That Anything Had Ever Happened Here” sabia que aquells temes m’acompanyarien molt de temps.

L’últim disc que t’ha fet esclatar el cap?
Feia temps que em recomenaven Alex G. He de confessar que em costa sentir música nova però vaig fer-me amb el DSU (Orchid Tapes, 2014) i ha valgut la pena posar-m’hi, temes molt frescos i que alhora em recorden tant a l’indie pavementià del que em vaig enamorar.

Una botiga de discos?
Ultra-Local Records al Poble Nou, molt més que una botiga de discos, uns bons amics que ens estimem molt. Val la pena acostar-se a la botiga i remenar entre novetats d’aquí, de més enllà, discos de segona mà i deixar-se aconsellar pel Raül, la Carme o algun parroquià que segur que està per allà també, no fallen. A més, ens van editar el casset L’encyclopèdie (2015) i coediten amb Bankrobber el nostre disc Ran de mar (2018).

Vinil, cd, digital?
Vinil sempre. Penso que posar un vinil és part d’un ‘ritual’ de sentir un disc com a obra musical que no em dona cap altra format. Un vinil a més té quatre raons que el fan diferent: un inici del disc, un final de la cara A, un inici de la segona cara i un final de la cara B i del disc; són moments clau que en tot bon disc han d’estar pensats i ocupats per cançons que els emfatitzin. I una raó més: veure l’art del disc a una mida com cal per a valorar-lo.

 

Foto Ran Ran Ran: Néstor Noci

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *