Clara Roquet. La revolució femenina del cinema català continua

La cineasta de Vic ha irromput amb força amb la seva òpera prima, Libertad, que s’ha colat entre les grans favorites dels propers premis Goya. Així, Clara Roquet s’uneix a la generació de dones directores catalanes que marca la pauta al cinema espanyol.

Fa unes setmanes, mentre cantaven els nominats a la pròxima edició dels Goya, la paraula «libertad» va sonar fins a cinc vegades. “No ens ho esperàvem gens. Potser sí la nominació de Direcció Novell, però ser candidats a Millor Pel·lícula? Ni en els nostres millors somnis!”, diu entre rialles. Clara Roquet (Vic, 1988) no amaga la seva satisfacció, conscient de les dificultats que la nova normalitat pandèmica ha afegit a la distribució de cinema en sales tal com la coneixíem fins l’any passat. Amb el canvi de paradigma en el consum audiovisual marcat pel paper de les plataformes, el cinema d’autor mira de sobreviure. I la temporada de premis és oxigen: “Estem contentíssimes, de sobte les nominacions li han donat una empenta al film, i es manté unes setmanes més a les sales… Això és un regal”.

La cineasta es troba amb Música Dispersa aprofitant el marc de la 9a edició de la Festa Mundial del Cinema Curt (El dia més curt), al CCCB de Barcelona. S’hi ha projectat el seu curtmetratge El adiós (2015), guanyador del Premi Gaudí, que ens recorda que Clara Roquet no és una recent arribada sense experiència. Guionista abans que directora, ha signat títols com 10.000 Km. o Els dies que vindran, ambdues de Carlos Marques-Marcet, amic i còmplice, o Petra, de Jaime Rosales. I ha escrit també les encara inèdites Costa Brava, Líbano i Que nadie duerma. “Aquesta és una professió de picar molta pedra”, apunta en un moment de la xerrada. Escriure cinema no és cap bicoca, més aviat obliga a la pluriocupació: “Ara estic amb les noves pel·lis de l’Elena Martín i del Carlos (Marques-Marcet) i estic escrivint una sèrie per Movistar. I aquest 2022 desenvoluparé el meu segon llarg, que es dirà El rey, i que serà un western”, revela.

Retrat de la directora de cine i guionista Clara Roquet.

Molta pedra, molta feina. I escriure, el què més li agrada a la Roquet: “És el meu ofici. I el gaudeixo molt, sobretot en el cinema d’autor, perquè m’agrada trobar algú amb mirada pròpia i posar-me al seu servei. També escrivint les meves pròpies històries, llavors té més lògica que les dirigeixi jo: de vegades penso que ningú més les voldria fer, o les visualitzo tant que seria complicat oferir-les a algú altre. Amb el meu material sóc més control freak. Curiosament, això no ho noto escrivint per altres cineastes, perquè la meva feina és mimetitzar-me. Com a guionista has de tenir molt poc ego, t’has de posar al servei d’un altre. En el cinema d’autor és important que hi hagi una mirada única, és l’espina dorsal d’una pel·lícula, si no existeix no hi ha identitat: prefereixo una pel·li imperfecta amb un punt de vista personal que una de factura impecable però sense mirada”.

En tot cas, l’estrena de Libertad marcarà un abans i un després a la carrera de Roquet. La història, delicada i subtil, lluminosa i visualment suggeridora, molt ben interpretada, i contundent en un missatge sense artificis, planteja l’amistat inesperada entre dues adolescents. Una, la Nora, filla de casa bona, passa l’estiu amb la família, a la casa de la Costa Brava. L’altra, la Libertad, és la filla de la cuidadora de l’àvia, acabada d’arribar de Colòmbia després d’anys de no veure la seva mare, que va haver de deixar el seu país i la seva gent temps enrere, per buscar-se la vida lluny de casa. El punt de vista de la pel·lícula, que pren la forma de coming-of-age (subgènere cinematogràfic sobre el pas a l’adultesa), és el de la Nora. I la clau de volta que distingeix el relat és la seva presa de consciència del privilegi.

Ho explica la directora: “Sempre va ser una història sobre mares que deixaven els fills al país d’origen. I la reflexió quan, des d’una posició de privilegi, no penses que cuidar els teus fills pugui ser, precisament, un privilegi. Això m’interessa molt. Vic és una ciutat amb molta immigració, i coneixent les cuidadores de les meves àvies em vaig adonar que hi havia persones sense els meus privilegis. I la desigualtat cada vegada és més gran: durant la pandèmia, els rics s’han fet més rics i els pobres, més pobres. Un dels problemes més grossos d’avui és el tema de la identity politics, apel·lar minories ha deixat de costat la diferència de classe. Ara es dóna molta importància a quin col·lectiu pertanys, amb qui t’identifiques. De vegades m’enfado amb les esquerres, és molt important parlar de feminisme, de problemàtiques LGTBIQ+, però ens allunyem de l’essencial: sense igualtat econòmica no avançarem en cap altre terreny. Si parles de classes socials, et diuen bolivariano, i criden Venezuela!”, incideix.

Retrat de la directora de cine i guionista Clara Roquet.
Cinema català, femení… i en català?

L’aparició enguany de Libertad situa Clara Roquet al capdavant d’aquesta renovació del cinema català empentat, fonamentalment, per un grup de dones creadores que han aixecat la mà per fer visible la seva mirada. Un camí que va obrir Mar Coll amb Tres dies amb la família (2009) i que han seguit cineastes com Neus Ballús, Carla Simon, Elena Trapé, Belén Funes, Elena Martín, Alba Sotorra o Júlia de Paz Solves, entre d’altres. “Hi ha un boom evident de directores dones que més o menys som d’una mateixa generació. L’element una mica peculiar és que moltes de nosaltres col·laborem professionalment. La Belén, per exemple, és la script de Libertad. La Carla ha vist tots els talls de muntatge de la pel·li i jo he llegit les seves versions de guió d’Alcarràs. He fet d’script amb l’Elena Trapé… Som amigues i ens ajudem amb el què podem de forma molt natural”.

Però, si han revolucionat la mirada del cinema que es fa a Catalunya, també són conscients que la lluita per la llengua és més complicada. “Em van matxacar a Twitter per no rodar en català. Però és que hi ha un problema de finançament: per un costat, era impossible que Libertad fos totalment en català, perquè una de les protagonistes acaba d’arribar a Colòmbia i no podia posar-la a fer classes de nivell C. No tindria cap sentit. Encara que la família catalana parlés en la seva llengua, un 70 % del text havia de ser en castellà per força. I llavors ja no podíem accedir a les ajudes: tal com estan muntades, haguéssim perdut molt de finançament. I rodant-la tota en castellà podíem accedir a uns recursos que no tindríem fent-la bilingüe. I seria molt guai, perquè la realitat catalana és aquesta”. I conclou amb contundència: “S’han de posar les piles. O hi ha més ajudes pel cinema rodat en català o no se’n farà. Perquè al final, tu com a creadora vols fer la pel·lícula que vols fer. Voldria rodar en català, ho he fet com a guionista i com a directora, el curt Les bones nenes era en català. M’encantaria, però no a compte de la qualitat de la meva pel·lícula”, remata.

Text: Àlex Montoya / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta