Clara Peya. Vida als marges

La pianista i compositora Clara Peya ha fet de tot allò que la crisis del coronavirus ha extremat, socialment i emocionalment, un dels discos més crítics i poètics de l’any, Perifèria (Vida Records, 2021).

És difícil ubicar-se en aquest moment tan turbulent.

És un dels temes que volia posar de manifest en aquest disc, ja abans de la pandèmia: la incapacitat emocional que tenim en aquesta societat. No parlem dels suïcidis, d’aquelles que se senten més soles que mai, de les que tenen por. Molta, molta, molta gent.

No conec ningú a qui no li estigui afectant. La pandèmia ho ha extremat tot.

Si l’educació emocional que rebem hagués estat una altra, estaríem més preparades per aquesta situació. Però no ho estem: ni per a la soledat, ni per la mort…

Ni per a la manca d’estímuls.

Vivim en el fast-food. En comprar una cosa per Amazon i que arribi l’endemà. Molt d’usar i tirar. Tot plegat ha estat una hòstia increïble. Tot és molt efímer. Tenim una lluita personal molt gran per ser, el que fem determina el que som. Jo crec que nosaltres som, i després fem coses. A la pràctica, m’agradaria que no m’afectés. Però el capitalisme és això. El que produïm, consumim…

I el que performem.

I tant. Terrible. D’alguna manera tinc la sensació que ens ho creiem tot. Juguem a aquest joc. I no ho entenc. No entenc com no tenim més espais per reflexionar. Però també entenc que el pensament crític és burgesia, tenir temps per ferlo, per desenvolupar-lo…

Temps de qualitat.

Aquest disc l’havíem començat a gravar abans de la pandèmia. Ja tenia la idea de la perifèria, del perímetre, del contorn: com el centre s’eixampla i va arraconant la perifèria. I quan ja no queda espai, la perifèria se’n van a una altra banda.

Però mai està inclosa.

Hi ha un munt de situacions quotidianes. Persones que tenen rostre i no mirem, de les quals no en sabem ni tan sols el nom. Però també aquelles perifèries emocionals. Que no tenen llum. El silenci no canvia res. Aquesta sensació de posar focus a tots aquests temes és el motor del disc. Som moltes batallant. El disc comença amb aquesta pregunta: “¿Quién se atreve a hablar de periferias?”. La història personal té importància. Però de què puc parlar que es col · lectivitzi? Una llavor que pugui servir col·lectivament. Tinc la sensació que es parla molt del jo, però no del jo dèbil.

Clara Peya en blanc i negre.

Si s’exposen aquests punts personals més durs, poden passar a ser dissidències.

Tal qual. És el que dóna força com a col·lectivitat.

Tu has fet una petita nova cessió del jo al disc: li has cedit la veu a Enric Verdaguer .

Després de l’experiència amb la Magalí (Sare) tenia moltes ganes de canvi. Vaig decidir que seria un cantant. L’Enric m’encantava, però viu a Liverpool. Li anava bé venir a fer algun bolo i prou. Vam gravar amb un altre cantant, però finalment vam tenir desajustos amb ell. Li vaig proposar a l’Enric. Va ser un un sí rotund. I la veritat, m’agrada molt.

Ha participat de la composició?

Ha entrat ja en la fase final, en la interpretació. Però sempre diu que quan sent les músiques, té la sensació com si hagués escrit el disc per a ell. Però jo quan faig les cançons no penso en qui les cantarà. En quina veu.

Quan vas començar a treballar-hi?

Al desembre i gener. No vam continuar. Després maig. I tampoc. Vam gravar el juny, amb l’altre cantant. Finalment, al setembre ho va fer l’Enric. personal té importància.

És un tempo de disc normal per a tu?

És el més fet a foc lent. Ha estat un exercici de paciència. És el primer cop que produeixo. Però és que no sortia ni pa’trás. Va arribar un moment que creia que no podia ser. Havia de sortir al novembre i em van dir de fer-ho al febrer: portava un disgust… Tres mesos més! El temps, però, passa de pressa. Bé, encara hi sóc, no he marxat. Sóc a Perifèria.

Potser d’aquí a una setmana ja no. (Riu) Potser és fruit d’aquest temps o del teu poemari, Litio (Rosa dels Vents, 2020), però has afinat els textos.

Jo no veig com ha canviat la meva forma d’escriure. Però fer-me gran m’ha fet canviar. Es mou la vida. I jo he decidit moure’m amb ella. Potser m’aniria millor parar i estar quieteta. Però clar…

No defuges l’experimentació. A “Ni el mar” és preciós el gir que fa la cançó, però també crec que és un disc que acompanya suau, que té les formes més llimades…

Estómac (Satelite K, 2018) era més a punyalades?

Sí, aquest em sembla més… Un paisatge? Quina idea de merda. Tria tu una metàfora més maca.

(Riu) És cert. L’edat, una mica de calma t’ha de donar. Sempre he estat visceral. En lluita, sempre en lluita, però a la música intento trobar bàlsam, perquè si no estic perduda.

Si el refugi es converteix també en foc, dur…

Forma part de la maduresa, suposo. Quan jo estava desbocada, el que produïa era desbocat. Però he d’aprendre de la vida.

Peya amb el seu fidel company.

Quina edat tens?

34. Però estic parlant com si en tingués 60. (Riu)

Jo en tinc 31: sóc al punt de “el millor que em pot passar és tenir un dissabte tranquil”.

Totalment. (Riu)

Han canviat els espais, les hores o el lloc des d’on et poses a compondre?

He anat a viure a la muntanya enguany. Això m’ha canviat molt; m’obliga a baixar revolucions. Ho necessitava. Si no entro en un ritme de cap molt salvatge. La pandèmia també ha canviat la quotidianitat. Entre que visc a la muntanya, que la gent no se salta els confinaments –cosa que tampoc ho entenc–… (Riu) Només podem veure a la gent quan treballem? Quin rotllo.

Em sona molt a ciutat això.

Ara sóc a Madrid. I és una altra pel·li. A Barcelona fem molta bondat. Però igualment…

És depriment arreu?

La paraula és depriment, sí.

Durant el confinament vas patir perquè la roda s’acabés?

Em vaig plantejar molt què passaria. Això es fa encara més difícil quan vertebres tant el que ets amb el que fas. De cop t’has de reconstruir. Refer. Pensava que hauria de generar una altra identitat, perquè sempre he estat vinculada a la persona-artista. Estava oberta a reinventar-me. Però si passés, em costaria una feinada.

El capitalisme cool: la pandèmia com a oportunitat. Reinventar-nos! Però dóna’m dos anys i un coixí econòmic, no?

(Riu) Neoliberalisme pur. No es pot pensar la pandèmia com a oportunitat a no ser que siguis hippie i estiguis plantant al camp.

Quin paper creus que han jugat les institucions en aquest temps?

Les persones-músics som autònoms. Els meus companys han viscut amb un salari de merda. Hem perdut 52 bolos i ha estat l’any més precari de la meva vida. Les ajudes que ens donaven per aquests bolos perduts, les compartia. I ens acabaven sortint amb l’equip uns 200 euros per cap. Un desastre. I a tot això, no vull ni imaginar la resta de gent. Hi ha qui mataria per tots els concerts que sí que vaig poder fer a duo o sola.

La presentació de Perifèria serà a la Barts. Not bad.

He de ser sincera. De Perifèria tenim molts bolos. I estic contenta. Potser en tindria més. Què passarà amb les dates, no sé. Però intentaré seguir amb aquest projecte i defensar el meu equip, perquè som moltes, i moltes que estan encara més precàries que jo.

Retrat de Clara Peya

Poc pensem en músics d’acompanyament, tècnics, etc.

Evidentment, el sector de tècnics i de més és terrible. Increïble. Jo hi ha ajudes que les vaig passar directament. Perquè estava treballant, anava fent. Les vaig cedir. Crec en l’economia col·lectiva.

Has hagut de fer projectes paral·lels per obligació?

Sí. He hagut de dir sí a moltes coses que mai hauria fet. Però, repeteixo, en aquests moments, veient que tinc oportunitats, i altres no…

És un disc on és cert que hi ha menys punyalades però “Mujer frontera” és molt directa.

És una campanya amb les Jornaleras de Huelva que farem durant tota la gira. Això és una acció directa, la més directa. Hi serà a tots els concerts. Que es compri la cançó, que es pot escoltar, però que es compri! Fa quatre dies han tingut un incendi a les xaboles, a xaboles! Ni cases. Xaboles cremades. (s’enfosqueix el to de la veu)

Deu ser difícil parlar sobre qüestions polítiques sense apropiar-se’n.

Quin debat! Bé, i m’equivoco. M’equivoco molt. Però vaig aprenent i rectificant, i entenent. Tothom té una veu, encara que no tingui altaveu.

Text: Yeray S. Iborra / Fotos: Jordi Vidal

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *