Chucho Valdés i, la seva obra mestra?

Chucho Valdés – (23 de Novembre de 2021) Palau de la Música Catalana. 53è Festival de Jazz de Barcelona.

Dimarts a la nit la cosa anava de tradicions, perquè això és el que és Chucho Valdés al Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona -per a qui no ho sàpiga, el van fer padrí del festival l’any 2014- i això és el que el prestigiós músic cubà va oferir a un públic que esperava àvid de descobrir amb què els sorprendria en aquesta ocasió després dels dos anys d’absència que va portar la pandèmia del coronavirus. I sorprendre, els va sorprendre.

Un cop li va lliurar la medalla d’or del festival a la directora general del Conservatori del Liceu, Maria Serrat, Chucho Valdés va seure a la seva banqueta i va obrir l’espectacle amb mitja hora on les partitures no tenien cabuda. L’únic que es veia davant d’aquell piano negre era la grandesa d’un home que acaronava les tecles de tal manera que aconseguia posar-te la pell de gallina. Ni tan sols era necessari saber que entre aquelles peces sonava jazz, clàssica o melodies afrocubanes. Allò era art en estat pur, on no hi havia més opció que deixar-se emportar i gaudir. Però en aquesta primera part de l’espectacle, Chucho no estava sol, l’acompanyaven José A. Gola al contrabaix, Roberto Jr. Vizcaíno a la percussió i Dafnis Prieto a la bateria, al que va felicitar públicament per la seva nominació als premis Grammy 2022 com Millor Àlbum de Jazz Llatí pel seu treball “Transparency”. Tots tres músics van demostrar, amb els diversos solos dels quals van gaudir al llarg de la nit, que per estar al costat d’un barbar com Chucho, has de ser molt gran.

Retrat de Chucho Valdés sobre l’escenari del Palau de la Música

I ara sí, com ja havien explicat els directors de l’acte en un inici, passats 30 minuts tocava presentar “La Creación”, una suite en tres moviments que Chucho Valdés considera la seva obra mestra i amb la que rendeix el seu particular homenatge a Olodumare, Déu de la religió ioruba, tan important a la cultura cubana. Però per això, feia falta la presència a l’escenari del Palau de la Música de Barcelona la resta de membres de la banda, que van entrar encapçalats pels directors Hilario Durán i John Beasley. A partir d’aquest moment, els tambors batà i els càntics iorubes es van barrejar amb l’espectacular so dels metalls i les intervencions en solitari, un cop més, del contrabaix, la percussió i la bateria. Chucho Valdés es mantingué en un segon pla, acompanyant amb el seu piano i, sobretot, marcant-se uns passets del folklore cubà.

Difícil d’identificar les tres parts en què se suposa que està dividida aquesta obra ni saber què deien les cançons en ioruba, això no va impedir al públic gaudir del viatge de la creació on Chucho Valdés y The Yoruban Orchestra van combinar tradició i actualitat. Com a premi per als artistes, una ovació que van agrair amb una versió del mític “Pan con bacalo” de Irakere, el grup de jazz que Chucho Valdés va impulsar l’any 1973.

Ara, només ens resta esperar una nova edició d’aquest festival per saber amb què ens sorprèn aquest geni de la música que ens ha deixat molt clar que als 80 anys encara té molt a dir. I és que Chucho és un gran!

Retrat de Chucho Valdés amb el seu quartet
Text: Aida Garcia / Fotos: Clara Orozco