Cesk Freixas: “La línia que separa la poesia de la música és invisible”

Cesk Freixas s’ha convertit en un dels cantautors més sonats del moment. Molt actiu a les xarxes socials, a columnes d’opinió de diversos mitjans de comunicació i compromès amb l’activisme de país, en Cesk està de gira presentant el seu 8è disc, Memòria .

17 anys de carrera musical i 8è disc. Què sents quan mires enrere?

La veritat és que és una sensació estranya. Són molts anys podent-me dedicar exclusivament a una de les passions de la meva vida, molts més dels que m’hauria imaginat mai. El més bonic de tot, suposo, és mirar enrere i veure tots els errors i els encerts. Dels primers, n’he intentat aprendre moltes coses, envoltant-me de persones que en saben molt més que jo i deixant-me aconsellar per tots ells. Dels segons, he procurat no estigmatitzar-los ni venerar-los.

Per què Memòria?

En les meves cançons sempre hi ha hagut una espècie de mirada col·lectiva cap al passat. Els meus referents poètics i musicals provenen de la segona meitat del segle XX, i tots ells em parlaven de forma coherent del seu temps, de les seves esperances i de les seves tristeses. Amb els anys he entès que la labor de la cançó d’autor és documentar i fer crònica de tot el que vivim. Per a qualsevol anàlisi, la memòria és imprescindible, perquè opera entre l’emotivitat i la realitat, també en les cançons.

Aquest és el segon disc que treus utilitzant el micromecenatge i ha estat un gran èxit, amb més de 800 mecenes.

És increïble, de les coses més bèsties que m’han passat en l’àmbit professional. Saber que hi ha tantes persones disposades a donar suport a aquestes cançons és una llavor d’independència econòmica i, per tant, de llibertat creativa. És fonamental, sincerament…

T’ha acompanyat el Víctor Nin. És molt més que el guitarrista que t’acompanya sempre…

I tant. No sé si trobaria les paraules per explicar tot el que representa el Víctor per mi. És molt més que un músic, i molt més que un amic. En Víctor forma part del procés creatiu des del moment que comença la cançó. Té uns coneixements i uns referents que jo no tinc, i ho fa créixer tot d’una manera sobrenatural. És un guitarrista amb una visió molt panoràmica de la música, capaç de reforçar i potenciar tot allò que té a veure amb l’emotivitat, i amb les genialitats dels qui estan tocats per l’estrella de l’excel·lència. És molt crític i molt exigent, i és una passada poder tenir-lo tan a prop, perquè és una garantia d’autenticitat a l’hora de buscar les essències, les arrels, els cors de les cançons. Ens entenem sense paraules, damunt de l’escenari tenim una química especial, i sempre m’ha semblat extraordinària la facilitat amb la qual transporta cap a la música totes les lectures literàries que tenen les meves lletres. Això, per a mi, és importantíssim, perquè intentem que sumin totes les emotivitats.

En quina cançó està pensant en Cesk Freixas?

Papasseit, Joan Brossa, Moustaki, Puig i Antich… homenatge o reconeixement als teus referents?

Una mica de tot. No ho havia fet mai i en aquest disc hi són tots de cop.

Què t’ha fet fer aquest pas?

Per culpa teva! Un dia vas proposar-me de musicar una poesia de Papasseit, i aquí va començar la meva excursió cap a les poesies musicades. T’ho agraeixo enormement, perquè he trobat una porta que, un cop oberta, em duu directament cap a tots els meus referents. La línia que separa la poesia de la música és invisible, potser inexistent, perquè en tots dos gèneres culturals hi ha una voluntat de comunicar i deixar testament d’allò que hem viscut.

T’ha estat fàcil posar música a lletres d’altres?

És complicat, perquè els músics estem més avesats a posar la lletra damunt d’una melodia que ja tenim creada. Aquí partia d’una realitat a la inversa, i quan tens uns versos tan ben escrits, amb una mètrica perfecta i unes rimes tan ben triades, al cap d’unes voltes li acabes trobant una lògica.

Com et planteges treure un disc en plena pandèmia?

Els projectes musicals necessitem editar material nou cada cert temps. Als Països Catalans sembla que ha de ser cada dos o tres anys. Si obviem aquesta realitat, el mercat ens exclou. Cal trobar un equilibri entre ser productiu i ser coherent amb el mateix projecte artístic. L’única diferència amb l’era de la prepandèmia és que ara els artistes treuen disc perquè han tingut molt de temps per a escriure cançons, i no perquè vulguin presentar un nou espectacle. Jo miro de ser dels segons, que amb dos fills no tinc temps (ni m’interessa) d’escriure per escriure.

Com a curiositat, hem vist la teva filla actuant en el videoclip del primer single (“Quan no abrigui aquest món”). Té fusta d’artista?

(Riures) Li vam proposar perquè buscàvem algú de la seva edat, i li va fer molta il·lusió. S’ho va passar molt bé. Guardem un record preciós, d’aquella gravació.

Text i fotos: Àlex Carmona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *