CARLOS SADNESS. EL NOU MESSIES

“El que realment importa és el que et transmet l’artista”

Més electrònic però amb allò intangiblement encomanadís del pop. En aquella cada vegada més fina línia que separa l’indie del mainstream, Carlos Sadness acaba de publicar Tropical Jesus (Sony, 2020). Quarta referència d’estudi del barceloní, disc més que notable que avança amb la càlida i agradable cadència dels capvespres tropicals; Sadness presentarà aquest dijous en directe les seves noves cançons al cicle de concerts Les Nits del Fòrum. 

Quan estàs creant saps que té quelcom d’especial entre mans?
En el precís moment de la creació, és molt difícil avaluar el que estàs fent. Saber si és millor, pitjor o molt diferent de tot el que havies fet abans. Perquè més que en termes de millor o pitjor a mi m’agrada pensar en el fet diferencial. De tot això, si més no en el meu cas, te n’adones quan ja has acabat de gravar i mesclar i fa dies que no has escoltat el disc. Quan te l’escoltes amb certa perspectiva a casa o al cotxe és quan tens una visió molt més realista. Quan estàs capficat en el procés de creació, és molt complicat.

Ara ja fa unes setmanes, que vas publicar aquest nou?
Sí que és cert que m’he trobat amb persones, tant amics com gent de la premsa musical, que m’estan dient que els sembla el millor disc de tots els que he fet fins ara. No m’agrada que els discos competeixin entre ells. Però enganyaria si no no admetés que té el seu rotllo que es digui que l’últim és el millor perquè no deixa de ser una obra que neix de la suma tota l’experiència i de tot el que he après fins ara.

En el teu cas, a més, prendre perspectiva ha de ser molt complicat, perquè ets l’intèrpret, el compositor, el productor, el dissenyador de l’art…
Aquest disc és totalment tres-cents seixanta. Fins ara coproduïa els discos, però en aquest m’he ocupat jo totalment d’aquesta tasca, especialment per ser un disc nascut estan de gira, en ple viatge. Alhora que componia els temes ja els produïa jo mateix amb el portàtil. Això li ha donat un so molt especial, a Tropical Jesus.

Musicalment és un disc més allunyat del concepte de banda de rock…
I més pròxim a la producció d’artistes com Post Malone o Kalhid. Produccions on tot sona molt gran però molt orgànic però on a la mateixa vegada tot és sintètic.

D’una manera o altra, sonant més sintètic o més orgànic, has aconseguit un so propi, que segurament és el més difícil en música. Escoltes una cançó i al moment saps que és teva. En aquest sentit, aquest disc és la sublimació d’aquesta personalitat sonora.
A Tropical Jesus el que em venia de gust fer era omplir forats. Volia provar coses noves per sumar-les a la meva proposta. Per expressar-ho d’una forma gràfica, volia fer un disc menys de festivals i més chill. En aquest sentit, sí, trobo que ha quedat un disc molt més tranquil que els anteriors.

Carlos Sadness acaba de publicar el seu nou disc, Tropical Jesus / Arxiu Carlos Sadness

És un disc de capvespre.
M’agrada! Compro la descripció. Visualment, sí, és un disc cent per cent de capvespre.

Component et vénen imatges al cap?
Vinc del camp de les arts plàstiques i les cançons sempre me les imagino amb imatges. Imagino els paisatges, els protagonistes… Fins i tot la temperatura que fa! (riures) Unes imatges que m’agrada recrear als vídeos i, en aquest cas, a les il·lustracions que he fet per a cadascuna de les cançons.

També estàs començant a treballar com a productor d’altres artistes. Com ha influenciat això la teva proposta?
Es provar, atrevir-s’hi… A mi el que més em temptava de produir altres artistes era que el so d’allò que sortís seria molt meu. El fet tenir la paternitat d’allò que acabarà sonant. Agradarà més o menys o serà millor o pitjor tècnicament, però la marca personal  té un valor importantíssim. És molt més important la personalitat que la qualitat tècnica.

A Ventura (Halley Records, 2019), aquest darrer disc de la Suu que has produït tu, vas aconseguir mantenir la seva personalitat però aportant-li la teva declinació sonora.
Crec que va ser encara molt més exagerat el que vaig aconseguir amb la Samantha d’OT. Amb la Suu va ser com més experimental. Amb ella el que em venia de gust era allunyar-la d’aquest so més de mestissatge per apropar-la al que nosaltres vam batejar com neoindie: les melodies de l’indie de tota la vida però sumant-li elements nous.

Les fronteres entre l’indie i els mainstream avui dia s’han difuminat, no existeixen
El single “Todo estaba bien” en què col·labora Manuel Medrano, té un caràcter més urbà. Pocs dies abans de publicar-lo tenia una mica de por que el meu públic es revoltés.

Tropical Jesus és el millor dels quatre discos que Carlos Sadness ha publicat fins ara / Arxiu Carlos Sadness

I què ha passat?
Ha estat tot el contrari. M’ha sorprès el pocs hates que he rebut per la cançó, cosa que parla molt positivament del caràcter obert i de l’esperit de descoberta de coses noves del públic.

Segurament la música urbana ha ajudat molt a trencar aquestes falses barreres entre què és indie, què és comercial…
El que realment importa és el que et transmet l’artista. Si t’agrada el que t’explica Yung Beef, dóna igual com cataloguin la seva música. I el mateix de Bad Bunny o Nacho Vegas. El que importa és que hi hagi algú explicant-te una història de manera genuïna.

Quins son els artistes que més t’han arribat, últimament?
Amb aquest disc, no sé per què, el que més he escoltat ha estat bossa nova. Molta música en portuguès. Més enllà d’això, m’ha encantat l’últim de Vampire Weekend, Father of the Bride (Columbia Records 2019). Em flipa la irrupció d’una figura com Bad Bunny. Les produccions de Drake i Kalhid aportant sons molt frescos i apropant d’una manera molt sofisticada el trap al pop.

Amèrica del Sud és un element molt important en aquest Tropilcal Jesus, oi?
Sí, però d’una manera molt inconscient. En aquests darrers anys m’han passat coses molt importants allà. He sentit coses molt emocionants. He fet concerts increïbles a ciutats que, ignorant de mi, ni sabia que existien. I no parlo només de Mèxic sinó també d’Equador, Perú… Llocs on pensava no tocaria mai i on de sobte em trobo que tinc molt de públic. Si això et passa, és impossible que no et marqui i influenciï, sigui en una lletra o en una melodia.

Ningú no és profeta a casa seva?
Passa que aquí el mainstream és molt mainstream. He parlat amb programadors de ràdio que em deien que els agrada moltíssim el que faig però que no veuen possible fer-me un forat entre una cançó de Lola Índigo i una de Beret, amb tot el respecte cap a ells. I els entenc, però no canviaré el meu so per sonar a la ràdio. M’han passat moltes coses boniques sense que em punxi cap emissora. I en l’altre extrem, el mateix.

En quin extrem?
Tampoc sono a Radio 3. Doncs molt bé. Tampoc canviaré el meu so per sonar a Radio 3. Hi ha artistes que necessiten la ràdio i d’altres, com jo, que necessitem sortir de gira i tocar a festivals.

Text: Oriol Rodríguez
Fotos Arxiu Carlos Sadness

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *