CALA VENTO. EL MEU CANT DE LLIBERTAT SON ELLS

Els empordanesos Cala Vento van actuar dissabte al castell de Montjuïc dins de la programació de cicle de concerts Sala BCN del Curtcuit. 

“In un mondo che, non ci vuole più, Il mio canto libero sei tu, E l’immensità, Si apre intorno a noi, Al di là del limite, Degli occhi tuoi”. Feia que quatre mesos, potser una mica més, que no anava a un concert, i el primer que fan Cala Vento quan em retrobo amb la música en directe és obrir el seu concert amb una versió d’aquest clàssic Lucio Battisti. “Nuove sensazioni. Giovani emozioni. Si esprimono purissime. In noi”. Cabrons, tot just hem començat i ja tinc ganes de plorar. 

Feia què, quatre mesos, potser una mica més, que no anava a un concert. I ara tot és igual però diferent. Crec que d’això en diuen la nova normalitat. I sí, estic content i alegre, però també trist. Perquè per fi puc anar a un bolo. I perquè el bolo, a més a més, és en un lloc tan bonic com el castell de Montjuïc i la iniciativa, aquest Sala BCN de Curtcircuit, serveix per recaptar fons per ajudar a sortir del pas a les sales de concerts, que les estan passant putes per sobreviure.

Cala Vento. Facebook Curtcircuit. Foto: Clara Oprozco
Cala Vento van actuar dissabte al cicle Sala BCN. Foto: Facebook Curtcircuit / Clara Oprozco

Però hem de portar mascareta, i guardar una distància de dos metres. I si ens apropem massa ens mirem espantats. I estem asseguts en un concert d’un duet d’indie rock. I si volem demanar una cervesa, hem d’aixecar el braç, com el nen que vol demanar al profe permís per anar al lavabo. “La veste dei fantasmi del passato, Cadendo lascia il quadro immacolato, E s’alza un vento tiepido d’amore. Di vero amore, E riscopro te”. Aneu a cagar Cala Vento.  Que bons que sou. Que fàcilment m’heu fet plorar.

I quan s’acaba la versió del gran Battisti, van i ataquen “Todo” i sonen potents, amb l’Aleix fent els seus riffs angulosos amb la guitarra i el Joan colpejant amb l’energia de qui ho vol donar tot perquè ves a saber si demà ens tornen a tancar. I mola, sí, mola. Però joder, quina merda. Perquè son el Cala Vento. I pocs grups m’agraden tant com ells. I m’he de quedar assegut. Aplaudint i seguint el ritme, però assegut.  És la puta nova normalitat

Cala Vento. Foto: Facebook Curtciuit / Clara Oprozco
La nova normalitat també va presidir el concert de Cala Vento al castell de Montjuïc. Foto: Facebook Curtciuit / Clara Oprozco

Ells, l’Aleix i el Joan, ho deuen de notar. Els deu passar alguna cosa semblant. Perquè després de la ràfega de “Todo”, ja tot un clàssic com “Un buen año” i aquella joia amb regust post hardcore que és “La comunidad” opten per endinsar-se en la part més pausada del seu repertori: “Do de pecho”, “Puertas traseras”, “Rossija”, “Fetén”, “Arquitectura”, “Historias de bufanda”, “Estoy enamorado de ti” i fins i tot estrenen dos temes nous que encara no tenen títol. 

I aleshores, traca final amb la triada de hitarros conformada per “Abril”, “Isla desierta” i “Gente como tu”. I m’aixeco de la cadira i de mica en mica em vaig apropant fins a davant de tot de l’escenari. Però no hi arribo. Tinc tanta por i em fa tanta por molestar a les 399 persones restants que em quedo a mig camí, a dos metres de la persona més propera.

I quan em dic que a la merda i em decideixo a anar definitivament davant de l’escenari i ballar, ballar amb l’energia amb què el Joan toca la bateria, s’acaba la cançó i s’acaba el concert. En un món que ja no ens estima més, durant una hora el meu cant de llibertat van ser Cala Vento

Text: Oriol Rodríguez
Fotos:  Facebook Curtciuit / Clara Oprozco

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *