Cabiria: “No volia que el disc sonés avorrit, i crec que ho he aconseguit “

Darrere aquest nom tan cinematogràfic, s’amaga l’Eva Valero. Ciudad de las dos lunas (El Volcan Música) és el seu segon elapé. 11 temes que ens transporten a llocs i situacions que tots coneixem i dels que a vegades volem fugir. Un treball de so tan hipnotitzant i melòdic, és impossible desenganxar-se.
Retrat de la cantant i compositora Cabiria

On es troba aquesta Ciudad de las dos lunas?

Està dins la meva ment. Vaig plantejar el disc com si fos una ciutat on conflueixen diverses localitzacions a la vegada: ‘DISCO-CAFÉ’, ‘Via Torino’ són llocs on passen moltes coses diferents alhora. Una mica com si fos un musical tipus La La Land. Un musical on es balla i es plora a la vegada.

Una dualitat que es traspua durant tot el disc…

Exacte. Ball i melancolia. També s’ha de tenir en compte que gairebé totes les cançons les vaig compondre durant l’any passat, l’any de la pandèmia històrica. Tancada a casa era inevitable que no em sortissin lletres del tot alegres. De totes maneres hi ha peces per evadir-te i molt.

El teu nom ve de la pel·lícula de Federico Fellini Noches de Cabiria de 1957, oi?

Si, sí. El personatge de Cabiria em va marcar molt. Sobretot, és clar, l’escena final on després de patir el que és inimaginable, un grup de nois que toquen música li fan arrencar un somriure. Aquest moment em defineix com a persona.

De fet, tot tu ets molt ‘italiana’: el nom, la portada emulant a la gran Mina, se t’ha etiquetat com que fas Italo disco… T’hi sents identificada?

Quan vaig fer el disc, no pensava pas en Italo disco. De fet he escoltat molt poc Italo disco a la meva vida i tampoc crec que el disc ho sigui. Hi ha gent que realment fa Italo disco. Amb els instruments i harmonies correctes. Sí que pot ser que en alguns moments hagi utilitzat els sintetitzadors utilitzats a l’Italo disco, però, no, no es va compondre pensant en això. Suposo que com que la premsa no sap on ficar-me, aquí, entre altres coses, m’he quedat.

El pop i els seus límits…

Exacte. També m’han ficat al sac del dream pop que no té res a veure amb l’italo…

El que sí que reivindiques és un so una mica oblidat a la música pop, especialment. el so del saxo. Sobretot a ‘Despues de medianoche’, realment és tan “odiat” al món de la música?

Sí que és veritat que ara, avui en dia, hi ha un so revival dels anys 1980 a la música. Gent com Dua Lipa, The Weeknd, fins i tot Taylor Swift, han incorporat el saxo a les seves cançons. A mi, personalment, és un instrument que m’encanta. Mai he entès aquest odi envers el saxo, fins on pugui, l’utilitzaré.

Algun referent musical més t’ha inspirat amb aquest disc?

He escoltat molt OMD, New Order, molt synth pop per inspirar-me, però en realitat, cada cançó té el seu propi procés de creació i cada cançó comença diferent i tampoc tinc un referent clar de com vull que sonin. Van sortint soles. No volia que el disc sones avorrit, i crec que ho he aconseguit.

L’anterior disc, C’est Lindy On (Discos Walden/Fikasound, 2017), el vas produir i compondre tu únicament. Aquest darrer, t’has envoltat de més col·laboradors. Que ha canviat en tot aquest temps?

He après a produir. L’altre disc el vaig fer en dues setmanes. Durant tots aquests anys m’he adonat que m’agrada produir, m’agrada compondre, però també m’agrada treballar el so. I, ara, amb El Ciudad de las Lunas, encara que tot el procés l’hagi supervisat jo, he volgut aprendre més i m’he envoltat de gent. Les mescles van a càrrec de Sergio Pérez, el saxo a càrrec de Julian Álvarez, la masterització a càrrec de Tom Woodhead. De tots ells n’he après un munt i m’agrada que aquest últim sigui així de col·laboratiu. Crec que, en el proper que faci, també voldré que sigui així de col·laboratiu.

 

Col·laboradors també com la Beatriz Lobo que t’ha fet una portada preciosa…

Sí. Ha sigut una gran sort. La vam idear a partir d’unes fotografies que va fer la Silvia Coca fa un temps per una promoció i, de fet, la portada no havia de ser aquesta. La idea original era molt diferent, però com que aquestes fotos eren tan potents, vam voler aprofitar-ho i la Beatriz va acabar el treball de manera increïble.

Portes un 2021 de gira del disc molt intens, però com el portes amb les restriccions d’aforament? Com creus que acabarà?

És un rotllo. M’he trobat un escenari molt restrictiu de públic assegut amb mascareta quan el que ve és a escoltar un disc per ballar i connectar amb el públic, veure les seves reaccions per a mi és necessari. Però bé, confio que a poc a poc aquestes restriccions vagin desapareixent i a veure si en els mesos vinents anem recuperant el pols de les actuacions en directe com cal.

Text: Laura Peña / Fotos: Jaume Olsen