Bearoid. El trap com a salvavides

“A voltes pense que sóc un poc carrincló”

Dani Belenguer, és a dir, Bearoid, acaba de publicar el seu segon àlbum, Papagayo (Helsinkipro, 2020). Un disc de dotze cançons amb el que s’allunya del r’n’b i el funk que li eren tan consubstancials i s’acosta a textures més pròpies del sad trap. La raó? En gran mesura, una ruptura sentimental que li va capgirar els esquemes fan uns mesos. Parlem amb el músic valencià, tot just al terminar una de les seues jornades laborals fent música per a publicitat, a una terrassa de la cèntrica Albereda de la capital valenciana. 

Has publicat Papagayo (Helsinkipro, 2020) amb molt poca diferència de temps amb l’anterior, Ultravida (Helsinkipro, 2019).

Doncs la idea era publicar-lo abans inclús. En febrer. En acabar Ultravida (2019), estava tan emprenyat que em vaig dir a mi mateix que no publicaria un altre disc en la vida. Perquè vaig sofrir molt. I als dos mesos, em vaig proposar fer una mixtape, per fer alguna cosa ràpida que no em costara massa treball. Però en gener d’enguany, la meua xicona i jo ho vam deixar, i vaig passar de ser una persona amb obligacions maritals a voler desaparèixer del món i passar tot el temps en un estudi de gravació. I a finals de gener, principis de febrer, estava ja acabat. I després va vindre el confinament i em vaig oblidar que tenia un disc ja fet. Però podria haver eixit llavors, al gener. 

Però sí que hi ha una cançó, “Booty Call”, amb una referència explícita al confinament. Vull dir, que sí que es va arrodonir després…

Sí, eren onze cançons i finalment van ser dotze. Vaig fer el beat per a “Booty Call” en una vesprada, i la veu en una altra. Mesclat i masteritzat per mi. És el que hauria d’haver fet amb la resta del disc. Eixa cançó casava amb la visió del disc, però és una raresa.

Continues apostant pel format álbum, tot i que hui en dia sembla que s’estila més anar editant cançons o EPs.

Fa tres o quatre anys, Aleix (Moya), el meu manager, em deia sempre: “singles i videoclips”. I això és molt més costós, econòmicament, que un àlbum. Al menys, el videoclip. Però em desmotiven ja els singles. Dos dies de trball rodant un clip… ara preferisc fer un disc, un àlbum que represente una temporada de la meua vida, que un single.

Veig una diferència clara amb la sonoritat amb l’anterior disc, sobre tot en la primera meitat: em recorda molt al que fa Sen Senra. No sé si l’has escoltat.

És el meu artista favorit. M’ha influït, i també més música nova. Tant Sen Senra com C.Tangana em van canviar la forma de pensar. Si C. Tangana va fer el camí de la música urbana a l’indie, es pot dir que Sen Senra ho ha fet a l’inrevés: del pop indie a la música urbana. Eixos camins són els llocs als que jo em trobe més còmode. Músics suda-americans també han transitat camins semblants, com Álex Anwandter, de Teleradio Donoso. A Amèrica del Sud sembla que el procés és més natural, ací sembla que estiga només Sen Senra en eixe territori de ningú. Em van influir també Trippie Redd, que és mes emo, Bad Bunny i J Balvin amb el seu Oasis (2019) i Bad Gyal. Junt a Sen Senra, és clar.

Cançons com “Llámame”, “Tocarte” o “Olvidarlo” són prou tristes. I el só és també més auster, més esquelètic.

Sí, hi han menys sons, perquè jo tendia molt al festivaleo, i sempre m’he penedit de no saber treure’m això de damunt. Crec que enguany he estat tan a gust produint, perquè no pretenia res, que pensava que les coses ja estaven bé així. Cançons com “Olvidarlo” requereixen molt de subgrave. El món del trap té la necessitat de buidar. Deixar-lo tot molt buit. El só també acompanya el meu estat d’ànim llavors, i també el fet de fer-lo en poc temps. “Llámame” és com si algú estiguera parlant amb algú que es vol suïcidar. Que no era el meu cas, vaja. Peró sí que pensava en la mort com un sentiment trist, pesat. Ara no faria Papagayo (2020), ara estic molt bé (rialles). Que ningú es preocupe. 

Dani Belenguer AKA Bearoid presenta Papagayo el seu nou disc amb estètica molt colorista. Foto: Francesc Planes

A banda de l’explicació que dones en xarxes al voltant de l’elecció del títol, és Papagayo també un títol inspirat en el cromatisme de la teua música, que sempre ha sigut molt colorista?

Sí, les imatges hipercolorides m’han definit sempre, i supose que això m’inspira. Vaig tindre com una revel·lació en la que, somiant mig despert, veia una imatge molt trista, un papagai en una habitació, la meua habitació del barri d’Horta, a Barcelona, a on vivia amb la meua parella. Saps quan els lloros alcen el vol agitant les ales, escoltes el seu so i hi han plomes desprenent-se per tot arreu? Doncs eixa imatge. Per a mi era molt representativa de com estava jo en aquell moment. Tot una mica violent, però alhora daurat, bonic. El papagai perd les plomes, que representen els meus records, i els veig volant. Llavors jo estava pensat en la relació amb la Cris, la meua parella, que s’estava anant a la merda. I estàvem com perdent plomes pel camí. Però al mateix temps, el papagai está intentant viure. I no tinc clar si el papagai sóc jo, si és la meua vida o si és la relació amb la meua parella. Potser siga tot. Però, bàsicament és el que va fer que triara eixe nom i eixa portada (dissenyada per Roser Parés).

Un disc terapèutic, no?

He passat produint i fent música el suficient temps en la meua vida com per a tindre clar que la música és la millor teràpia, la millor forma de fugida sense tindre que recórrer a la meditació. Tampoc és que fora una fugida esta vegada: era més aviat enfrontar-me al buit màxim. Estava trist, deprimit, ansiós… totes les coses que més m’atemorien sobre la meua ment, estaven allà. Va arribar un moment al qual ja vaig acceptar estar al fang. I escriure sobre això. Les cançons de Bearoid sempre han sigut molt alegres. Com si volguera curar al públic. Com els concerts de Faithless. Dir coses positives a la gent. En este disc em vaig esfondrar i em vaig adonar que escoltar estes cançons em servia d’ajuda. De fet, “Llámame” és una cançó escrita per a mi, en la que jo intente salvar-me a mi mateix. Tinc un terapeuta que em va dir: “separa qui eres tu de l’observador, i sigues tu mateix qui t’observa”. Escriu-te. Digues coses a tu mateix. Perquè ningú et coneixerà millor. Només tu saps el que vols escoltar. Així que “Llámame” és una cançó sobre salvar-se a un mateix. Terapèutic a tots els nivells. Unes altres són més picantones, sexuals, superficials… eixes són més les de la segona part del disc, que es corresponen amb el moment que vaig alliberar-me d’este romanticisme al que he vivit sempre. Em vaig dir: “vaig a experimentar i a veure que ix”. 

T’ha canviat molt a vida pel fet de deixar Barcelona i tornar a viure i treballar a València?

Musicalment, el canvi ha sigut beneficiós. Trobe a faltar Barcelona, és una ciutat que m’encanta, però València, com a ciutat, es cent mil vegades més atractiva, sensual, fragant… Si vols traure emocions, les tens ací. A nivell d’indùstria, ja seria una altra cosa, encara que també te puc dir que a Barcelona no hi ha tant de meollo com ens creiem. En Barcelona hi ha molta gent, que ens veiem tots al Razzmatazz o a l’Apolo, però els segells majors estan tots a Madrid. El cost de vida en Barcelona i Madrid és una barbaritat, això sí. I ací a València tot és més relaxat. Vens de Barcelona com espitat (riures).

Tornant al disc: les lletres són molt intenses i molt sinceres, sense filtres. No et donava pudor ser tan transparent?

Ja en Ultravida (2019) em vaig obrir. El que passa és que no del tot. No em comunicava bé del tot. Però ja deia coses molt vergonyoses. Potser haja sigut sempre massa metafòric. I la metàfora va bé per a algunes coses, però no per a totes. Jo sóc una persona molt cíclica, que viu la tristesa a tope i també l’alegria a tope. Eixe era el concepte d’Ultravida (2019). Papagayo (2020) és un esforç comunicatiu diferent, en el que agafe una emoció per a expandir-la en una cançó, en una història, que és quelcom que s’entén millor. No hi ha cap cosa de què avergonyir-me en Papagayo (2020). Bé, està “Tocarte”, que és una cançó que parla sobre algú que està enamorat del seu millor amic (amiga, en este cas), però no va sobre mi. Tampoc m’haguera importat, vaja. A voltes pense que sóc un poc carrincló. Peró també hi ha una dramatització. Tant en “Llámame” com en “El mar”, vaig plorar gravant-les.

Al seu nou disc, Bearoid despulla els seus sentiments més profunds. Foto: Francesc Planes

Com ho aconsegueixes això de plorar mentre graves una cançó?

No és massa difícil. Simplement agafes eixa presa, perquè és un moment únic de llàgrima, i m’ix així de veritat, perquè no sóc actor. Escriure sobre l’esperança en una relació que ja está morta, que és el que em va passar amb “Nosotros dos”, que la vaig acabar dos mesos després de que la meua relació acavara… és tan trist que et provoca això.

Comptes de nou amb col·laboracions: els ja habituals One Path i Sr. Chen, però també la d’Adriana Proenza en “Nosotros 2” o la de Karma Cereza (Mueveloreina), amb una cançó que li encaixa com anell al dit, “No te necesito”.

Karma (Cereza) és una persona cent per cent sexual. Quan es mou, talla l’aire. Vaig escoltar Bad Bunny samplejant una guitarra en una cançó, i eixa és la idea darrere de “No te necesito”. Aleix (Moya) no la volia traure, perquè em deia, i tenia raó, que no em representa en absolut (riures), perquè jo venia de fer r’n’b, de ser un bon xicot, i la cançó és superficial, feta com de conya, parlant directament de follar… Tant la lletra com la música, semblaven que no em corresponien. És l’única en la que vaig com més de xulo del que realment sóc, però la gent l’escoltava i em deien: “Dani, este es el temazo”. Va agafar Karma només la segona part, i tan sols va necessitar mitja hora per a gravar-la i escriure la lletra. És un tema fet per a ella. I “No me da” era per a One Path, perquè estava en eixe moment vital exactament igual que jo: amb ansietat, deprimit… eixa motxilla tan pesada. Per la seua banda, “Papagayo” és sexy, juganera, dolça, i amb Sr. Chen sempre he compartit eixe gust per les coses dolces i sexuals. I “Nosotros 2” li va agradar moltíssim a Adri (Proenza), i em va dir que volia col·laborar.  

Text: Carlos Pérezde Ziriza
Fotos: Francesc Planes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *