BCN FILM FEST. EL CINEMA ENTRA EN FASE 1. CRÒNICA DEL MILLOR DE LES PRIMERES SESSIONS

Dijous, 25 de Juny. 9.25 matí. Cafè i somriure. Somriure amb l’acreditació per començar a cobrir el BCN Film Fest, i somriure perquè, per fi, noranta i molts dies desprès, torno a entrar a una sala de cinema. Ritual de sempre: seient de passadís i tres regalèssies negres. Ja es poden tancar els llums.  A gaudir d’una nova edició. La quarta d’aquest festival tradicionalment celebrat pels volts de Sant Jordi, però que aquesta pandèmia s’ha encarregat de posposar-lo al estiu. 

Els cinemes Verdi de Barcelona acullen la quarta edició del BCN Film Fest. Foto: Laura Peña
Els cinemes Verdi de Barcelona acullen la quarta edició del BCN Film Fest. Foto: Laura Peña

La vida i saber perdonar

Després que la Conxita Casanovas, directora del festival, ens dóna la benvinguda i les gràcies per ser-hi, ens estrenem amb la nova pel·lícula de David Ilundain, Uno para todos, una fantàstica cinta sobre com un professor d’escola et marca per sempre. Però sobretot una pel·lícula sobre la vida i saber perdonar

El càncer i el bullying són dos temes que a les escoles actuals encara costa gestionar, però va bé saber que hi ha professors que tot i les seves limitacions laborals, saben com fer-ho i saben com són d’importants.

Una oda als mestres i un David Verdaguer en estat permanent de gràcia. Al sortir de la sala, em comentava: “A la vida tots són girs inesperats, oi? No sempre estem preparats per entendre’ls.” Ai, tant de bo hagués tingut un professor com ell. Rodona de dalt a baix.

El Robin Hood australià

Ned Kelly va ser un dels altres protagonistes de divendres. Un personatge de llegenda (o no) portat al cinema en moltes ocasions (fins i tot per Mick Jagger) però que aquí, en aquesta adaptació que ha fet Justin Kurzel, ens transporta a una Austràlia colonial i dura per endinsar-nos en la història d’aquest Robin Hood australià.

Kurzel ja ens va acostar a una atmosfera fosca amb l’adaptació que va fer de Macbeth. Una pel·lícula, aquella, més propera a Joc de Trons que al Shakespeare clàssic. Així que servidora, i que crec que part del públic present, vam gaudir molt de la llegenda de Ned Kelly.

True History of the Kelly Gang és una pel·lícula a ritme de videoclip, amb una banda sonora punk però sense moure’s ni un pèl de l’estepa aussie de finals del segle XIX perquè en aquests escenaris és on millor es mouen els bandolers. Un film, que a més, té com a protagonista el que jo ja considero un actor generacional en potència George MacKay. A seguir-li la pista

Història d’un himne

I si parlem de referents generacionals, als Estats Units dels anys setanta, la protagonista de la tria de dissabte, Helen Reddy, n’és un d’ells. N’havíeu sentit a parlar? Jo, sincerament, no. I resulta que és l’autora del himne no oficial del Dia Internacional de la Dona.

De biopics musicals el món del cinema en va ple. I ara més que mai. En aquest cas, la debutant a la direcció Unjoo Moon ens presenta la història d’aquesta cantant australiana que arriba a Estats Units amb la promesa d’una companyia discogràfica de convertir-la en un estrella. Una proposta del tot falsa.

Lluny d’enfonsar-se, Helen Reddy decideix quedar-se a Nova York i fer realitat el seu somni. Ho aconseguirà amb aquest “I Am Woman” que dona títol a la pel·lícula, tema que va ser un èxit estratosfèric a Estats Units (bàsicament) per acabar erigint-se en un himne del feminisme.

M’hauria agradat que la pel·lícula desenvolupés amb més profunditat la personalitat de Reddy  i no tenir un biopic clàssic farcit de clixés entorn al moviment feminista. Que ja esta bé, però a vegades cal anar una passa més enllà. Bon paper de la protagonista, Tilda Cobham-Hervey, molt bona ambientació i no gaire més

Text: Laura Peña

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *