Arlo Parks: un recital vocal, d’emocions i flow

Arlo Parks (30 de Novembre de 2021) – Sala Apolo

Poca gent nascuda l’any 2000 (impressiona veure gent del nou mil·lenni triomfant, ens fem vells i velles), per tant, amb només vint-i-un anys, seria capaç de pujar a l’escenari de l’Apolo, i menys liderant el seu projecte personal, i menys sent una persona de fora i omplint la platea de la mítica sala barcelonina. Tot això va fer el dilluns a la nit Arlo Parks, i com ho va fer! Un concert ple de màgia, molta qualitat musical i vocal, i molt, molt flow. Però anem pas a pas.

Retrat d’Arlo Parks a la sala Apolo

L’Arlo i la seva banda no van ser els únics en pujar a l’escenari del teatre del Paral·lel sinó que l’Iris Deco, artista emergent que barreja el R&B amb el soul canalitzats per la seva veu magnètica, va presentar el seu primer CD, Golden (Hidden Track, 2021). Va demostrar que l’Apolo no li queda gran a la seva música i que donarà molt que parlar si segueix traient aquests temacles i fent uns directes tan màgics.

Però el plat fort es va fer de pregar. El concert de la cantant londinenca estava programat per les 21:00, però no va ser fins 11 minuts més tard que vam veure desfilar a la banda que l’acompanyava i començaven a fer els primers acords de ‘Hurt’, la primera cançó de facto del seu primer disc, Collapsed In Sunbeams (Arlo Parks, 2021). Només van fer falta uns segons per adonar-me que aquest seria un d’aquells concerts que se’t queden guardats a la retina. Una posada en escena simple, però elegant amb unes flors que decoraven l’escenari perquè la cantant brillés amb llum pròpia. Perquè a part de moltes altres qualitats, quin flow té l’Arlo! Amb una samarreta oversize blanca amb estampat, que tant de bo li hagués pogut fer un bizum i comprar-li, uns pantalons negres urbans i el seu pentinat marca de la casa, que desprenia tones de rollo i flow.

Retrat d’Arlo Parks a la sala Apolo

Després de ‘Hurt’ va venir ‘Green Eyes’ i només escoltant el primer vers de la cançó (Summer in my eyelids, eatin’ rice and beans) ja se’m van ficar els pèls de punta. Estem en un d’aquells casos en els quals la veu en directe sona igual de perfecte que la seva versió enllaunada, i quin plaer per l’oïda. És més, mentre escric aquestes línies estic escoltant el CD i crec que en directe encara sonava millor que al disc. La veu tenia més amplitud i era més càlida. Una passada.

Després d’aquestes dues primeres cançons va ser el moment de començar a donar protagonisme a la seva banda amb petits solos on poguessin demostrar la seva qualitat en petites dosis. El baix de Sam Harding i els sintes de la Madeleine (us recomano el seu treball en solitari) van ser els primers a destacar. Però si algun instrument va tenir protagonisme va ser la guitarra de Dani Diodato que primer de forma més tímida i després de forma més descarada i rockera va anar fent les parts instrumentals solistes més destacades. La banda la completaven el bateria James Fernandez i la trompetista Poppy Daniels que amb el seu instrument va donar un toc molt interessant al directe de la banda.

Retrat d’Arlo Parks a la sala Apolo

L’Arlo anava desfilant acompanyada de totes les seves composicions del seu únic CD i singles anteriors, com ara ‘Caroline’, ‘Cola’ o ‘Black Dog’ (cançó inspirada en el llibre Just Kids de la Patty Smith) i no va haver-hi cançó dolenta. Cal destacar que el públic va ser un gran aliat per la cantant, ja que, va repartir una dosi molt elevada de crits i aplaudiments, per sobre de la mitja de l’Apolo.

Un altre tema a destacar en la música de l’Arlo, i gran part de la nova generació, és la capacitat de fer música amb lletres molt tristes però amb una bellesa formal i fins i tot alegre, desconcertant. Si tu no et fixes en les temàtiques de les seves cançons i només pares atenció a la música pots anar a un concert seu i sortir molt content, però si et capfiques a la lletra, pots acabar plorant sense parar. I d’això n’és un exemple molt clar la cançó amb la qual va tancar el concert abans del bis: ‘Super Sad Generation’. 

Retrat d’Arlo Parks a la sala Apolo

Després d’onze cançons i menys d’una hora de concert, la nota més negativa de la vetllada va ser aquesta curta marca, l’Arlo va marxar amb un breu comiat mentre la resta de la banda seguien tocant i aquests van ser els encarregats d’acomiadar-se formalment amb la reverència canònica. I com va venir, va marxar; donant-nos sentit a la setmana que entrava però deixant-nos un petit buit al cor després de tanta bellesa concentrada.

Fotos: Clara Orozco / Text: Marc Ferrer