Ariox: “No sóc trista però tot ho visc molt intensament”

El confinament també ens ha portat sorpreses i regals, Ariox és una d’elles. Acaba de publicr el seu segon EP, bedroom pop de melodies irresistiblement innocents i lletres d’una nosatàlgia com grans núvols blancs en un cel blau d’estiu.

No sé d’on has sortit però ets un dels nostres amors platònics de la temporada.

Jo és que sempre he tingut la mateixa visió del projecte.

Que és…

Ho continuo vivint com si seguís a la meva habitació, que és on vaig començar durant el confinament. Ja he publicat un disc, però segueixo allà.

Sense el confinament no hauria existit, Ariox?

No crec. Temps enrere vaig escriure un reggaeton…

Com!!!???

Un amic meu feia música i jo, que sempre estic intentant aprendre coses, vaig dir-me que també podia.

I vas fer un reggaeton.

Un reggaeton en català. No hi ha gaires noies fent reggaeton i menys encara en català. Ho vaig flipar. Em va encantar. Vaig descobrir que m’encantava escriure.

Les lletres.

Sí. Les lletres però també altres coses. M’agrada escriure en general.

Tens cap novel·la amagada al calaix.

Tinc moltes llibretes amb moltes coses escrites.

Estàvem amb el reggaeton.

Em flipa el Bad Bunny. La gent se sorprèn, quan ho dic.

Per què?

Pensen que, pel que faig, escolto una música diferent. Però m’encanta. A més, la música de Bad Bunny té una essència pop molt guay. I és molt fort l’evolució que ha fet. Com ha crescut com a persona. Es nota molt en les seves lletres que és un home diferent.

Tornaràs a fer reggaeton?

Potser, però ara estic en un altre lloc. Sóc bastant trista i m’agrada la música trista.

La teva música no la qualificaria com trista, potser nostàlgica.

Jo crec que faig indie pop trist. El meu últim EP és molt trist.

I aquesta tristor d’on surt?

De les meves vivències. D’acord, potser no sóc trista però tot ho visc molt intensament. Les meves cançons són molt íntimes i reflecteixen aquesta emotivitat. Però no sóc l’única, som moltes i molts. Ara hi ha aquest concepte de sad boy i sad girl amb que em sento molt identificada.

 

El rei d’això és Boy Pablo.

Un dels meus màxims referents. La seva música sembla molt feliç però si l’escoltes detingudament, en el fons, és molt trista. O la Billie Eilish! I Ferran Palau també és molt sad boy!

A Ferran Palau només se’l pot estimar.

M’agrada molt. És un dels artistes que més m’agraden. La seva evolució ha sigut espectacular. Els seus primers treballs molen moltíssim, però els d’ara… En l’altre extrem hi ha grups com Els Amics de les Arts que no han envellit bé.

Manel?

Manel molen, ho han fet bé. Però si m’he de quedar amb algú aquest és Pau Vallvé. És el meu referent absolut.

Si parlem de penya trista, ningú és més trist que ell.

En l’escala de sad boys ell està a dalt de tot. He de dir que jo a partir d’ara faré música feliç, ja està decidit.

Sí? Ja tens cançons noves?

Sí, i són bastant més alegres. Serà guay. Les estem cuinant i sortiran ara, a l’estiu.

Però estàvem amb el reggaeton.

Es pot escoltar al Youtube. Va agradar moltíssim, la veritat, va superar les 50.000 reproduccions. Però sóc molt tranquil·la i no m’emociono gaire amb aquestes coses. Això va ser l’estiu de 2019 però no em vaig plantejar res més seriós perquè marxava de viatge uns mesos. Vaig fer un Interrail per tota Europa. Vaig tornar justament el dia abans de confinar-nos.

I aleshores va néixer Ariox.

La primera setmana del confinament me la vaig passar deprimida al llit. No sé què vaig fer, no la recordo. La segona vaig decidir-me comprar un micro. Com els meus pares no em donaven pasta, vaig pillar el més cutre de tots.

No t’han donat suport?

Sí, però recordo que de petita em feien callar quan cantava perquè deien que ho feia molt malament. Fins que un dia ja no m’ho van dir més (riures).

I el micro et va arribar.

Em va arribar i em vaig posar a compondre amb el programa Garage Band. Van començar a sortir cançons. I quan vaig tenir-ne unes poques vaig decidir publicar el meu primer EP.

Venir fins aquí.

Exactament. Un EP on totes les cançons va ser produïdes des del meu escriptori mentre estàvem confinats. Va tenir una rebuda molt bona. Va arribar a molta gent. Va ser molt estrany que tot just sortits del confinament la gent es fixés en mi quan era una total desconeguda.

Ara has publicat el teu segon EP, Ens hem deixat els fogons encesos i s’ha cremat la cuina. Un disc boníssim amb un títol espectacular.

L’he publicat amb la gent de Luup Records, una discogràfica amb què va haver un match súper fort des del primer moment. El projecte, però, continua sent el mateix: pop d’escriptori. Cançons indie feliçment tristes.

Text: Oriol Rodríguez / Foto: Violeta Puigví

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *