Ariana Abecasis: “Com més connectada estàs amb tu mateixa, més pots arribar amb la gent”

Ha estat una de les sorpreses de la temporada. Ariana Abecasis ha aparegut en escena amb Adios, no es para siempre (Luup, 2021). Terapia musical per a cors trencats amb la cadència de l’R&B, les músiques urbanes, i els ritmes llatins. El pop del segle XXI sona així.
Abecasis il·luminada

Adiós, no es para siempre és un disc molt difícil de catalogar. Hi ha R&B, músiques urbanes, pop, ritmes llatins…

És un disc de pop, però de pop del segle XXI. Jo faig cançons i això em dóna un ventall de possibilitats gairebé infinit. Com a creadora i compositora, em venia de gust jugar i experimentar. No volia encasellar-me en cap estil.

Aquest és el teu primer disc, però en realitat no l’és. Fa anys ja vas publicar Philosophades (Autoeditat, 2015) un treball que està allà, però gairebé és impossible de trobar.

Hi és (riu). Tots els artistes comencem d’alguna manera i la meva va ser amb aquest disc. Els inicis moltes vegades son atrevits i impulsius. No et planteges res més enllà de publicar un disc com sigui.

Tu vas començar en el món de la música… clàssica.

Sí, jo per formació sóc pianista de música clàssica. Sóc de La Segur d’Urgell, però quan tenia tres anys vam marxar a viure a Argentina, a Rosario i a Concepción. Vam tornar quan en tenia set. Va ser aleshores quan els meus pares em van preguntar què volia fer.

I tu els vas dir que tocar el piano.

I taekwondo.

I amb el taekwondo t’anava bé?

Sí! Sóc cinturó negre segon dan! Però vaig decidir-me pel piano. Primer estudiant a l’escola de música de La Seu, fins que se’m va quedar petita. Amb 16 anys vaig sentir que necessitava alguna cosa més. Em vaig buscar una professora a Barcelona i cada setmana venia a fer piano.

De La Seu a Barcelona, amb 16 anys, un dia a la setmana a fer piano?

Sí, em saltava un dia de col·le. El següent pas va ser entrar a l’ESMUC, una experiència molt enriquidora però…

Però…?

Vaig topar-me amb una paret. Allà vaig descobrir que potser la música clàssica no era el que realment volia fer. Com artista, com a músic, m’esperava estar tot el dia tocant el piano. Tenia una visió potser massa idíl·lica, però la realitat és que hi havia molta teoria i poca pràctica. Com a pianista clàssica el que vols és tocar i tocar, practicar i pujar a escenaris, però no pots perquè estàs obligada a fer altres coses.

Et veus en fent mai una trajectòria paral·lela dins del món de la música clàssica?

És una cosa que està allà. És la meva base i sóc el que sóc en bona part gràcies a això. És una eina que em permet tenir més recursos a l’hora de compondre. Però ara mateix no em passa pel cap ser concertista de clàssica. Fer-ho algun dia no estaria malament, però no com a projecte de carrera.

Hi ha cap pianista que t’hagi influenciat especialment?

(Vladimir) Horowitz em tenia enamoradíssima. Per a mi és el millor de la història. De contemporanis, destacaria en (Grigory) Sokolov. Un geni. Però un dia… tot va canviar.

Què va passar?

Recordo que era quan estava estudiant. Vivia a Plaça Espanya. Vaig arribar a casa i vaig descobrir Bon Iver. Tenia 18 o 19 anys i no escoltava música pop, ni rock, ni indie, ni R&B… res contemporani perquè em passava tot el dia estudiant piano. Descobrir la seva música va ser una revelació. Una experiència gairebé mística. El mateix amb Patrick Watson. I ja després Feist, James Blake

 

Si parlem d’artistes actuals, en el teu cas la comparació fàcil seria la Rosalia.

Rosalía és una figura que crec que ens està influenciant a totes. El que ha fet i fa és increïble, m’encanta. Vivia a Londres i la Rosalía em va inspirar a trobar-me a mi mateixa. Estava buscant què fer amb la meva vida i la seva figura em va guiar. Hi vaig anar a estudiar producció musical i escoltant-la vaig decidir que jo també volia fer el meu disc. Quan vaig tornar, el 2019, amb Joan Borràs (teclista d’Oques Grasses i productor d’Ariana Abecasis), ens vam tancar quatre mesos a l’estudi. En aquell temps, totes les cançons que havia anat escrivint, van anar muntant fins a convertir-se en el que sona al disc.

El disc amaga tot un concepte, tan pel que fa a la música, com les lletres i fins i tot el disseny i l’art.

Vam partir de la idea i el concepte de la curació de les ferides i la natura com a element guaridor.

Sou una generació que ha crescut en la tecnologia, però busqueu refugi en la natura.

A mi ja m’agrada cercar la mística. I la natura: les plantes, les pedres, el corall, la brillantor del sol en reflectir-se al mar, és molt poètica i inspiradora. Les ciutats estan plenes de coses, però no hi ha res que m’indueixi a trobar-me a mi mateixa. També m’ha passat que m’ha escrit gent dient-me la meva música els ha guarit.

Hi ha cap elogi millor?

Faig música per créixer personalment, però també per connectar amb la resta del món. Som animals socials i necessitem compartir. De fet, com més et coneixes i més connectada estàs amb tu mateixa, més pots arribar a la gent.

Text: Oriol Rodríguez / Foto: Xavi Torres-Bacchetta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *