Antònia Font. I amb ells va començar tot

Prenem l’avió i viatgem fins a Palma per trobar-nos amb Pau Debon, cantant d’Antònia Font. Després d’un silenci creatiu que (pel nostre gust) s’ha allargat massa anys, els puntals del nou pop català retornen amb Un minut estroboscòpica (Primavera Labels, 2022), des de ja un dels seus millors discos.

Quin grup t’agradaria que és reunís?

Una pregunta molt difícil… Jo em vaig quedar amb les ganes de veure Dire Straits i… Extremoduro. I sempre m’ha fet ganes de veure un concert d’un grup de heavy dels 80 o els 90. No en vaig veure cap i m’hauria agradat

Eres heavy, de petit?

Sí, era heavy. M’agradava molt. No anava vestit de heavy, però em movia amb un grup d’amics que tots eren molt heaviates. Escoltàvem grups com Accept o Iron Maiden. Aquests sí que m’hauria agradat veure’ls.

Hi havia molta música a casa, quan éreu petits.

No, a casa hi havia quatre discos mal comptats. De fet, jo no he estat mai un gran consumidor de música. Escolto molt poca música i cada vegada menys. Va ser el meu germà gran, el que va començar a escoltar música. Recordo un disc que ens va marcar molt: Tunnel of Love de Bruce Springsteen. Em xifla. Encara l’escolto.

Com vas descobrir que tenies bona veu?

Accidentalment. Vaig començar a tocar la guitarra i em vaig ajuntar amb el meu veí de tota la vida. Paret amb paret, vivíem. Ell tocava la bateria. Algú havia de cantar i em va tocar a mi.

On vivíeu?

A Palma.

Dèiem que vas ser cantant per accident.

Els primers discos d’Antònia Font no els puc escoltar. M’escolto i em sembla que tinc veu de pito. El timbre de veu m’ha canviat molt. De fet, no em considero bon cantant, però sí que tinc una veu peculiar que ha agradat a la gent. Tot va ser culpa del Joan Miquel Oliver.

Per què?

En Joan Miquel era amic del meu germà Pere. Estudiaven junts Filosofia. Un dia, anant en cotxe els tres, vaig posar un casset. Era una gravació d’un concert que havíem fet amb Dru, aquell primer grup que tenia amb els meus amics. Li va sorprendre la meva veu. En Pere i en Joan Miquel ja havien xerrat de tenir un grup ells dos.

Antònia Font va néixer en un viatge en cotxe.

En Joan Miquel aleshores tocava amb La Fosca, el seu grup de l’institut. I ja estant amb nosaltres també va tocar una temporada amb Fora des Sembrat.

Antònia Font toca al Poliesportiu Municipal Mateu Cañellas d’Inca, aquest dissabte

Vau començar sent un grup d’amics que munta un grup de música. Com ha evolucionat la vostra relació al llarg de tots aquests anys?

Els amics eren en Pere i en Joan Miquel. Jaume Manresa, el teclista, i Pere Estalleras, el primer baixista, rondaven per la universitat. I jo era el germà del Pere. Són molts anys de viure moltes coses establint-se unes relacions molt intenses. Per això, sempre que tornàvem de gira, necessitàvem desconnectar els uns dels altres. Fora d’Antònia Font no ens hem vist mai. Potser alguna vegada per sopar. Però no érem amics d’anar junts al cinema. Som molts amics, però dins d’un context. Fora d’aquí som coneguts. Entendre això és bàsic perquè un grup duri. Era com una relació laboral, encara que soni fred, tot i que mai he considerat que Antònia Font fos una feina.

Mai?

Sempre he tingut una feina més enllà del grup, tret d’una època molt breu, els dos anys que van passar des de la publicació de Lamparetes (Robot Innocent Companyia Discogràfica) el 2011 i fins que ens vam separar el 2013. Jo i tota la resta del grup també tenia les seves feines, tret del Joan Miquel.

Què feies?

Soc geògraf i durant molts anys vaig treballar en una empresa que actualitzava el cadastre. Ens passejàvem pels pobles i fèiem els plànols de les cases, actualitzant-los si s’havien fet obres. M’agradava moltíssim. Ara treballo portant la comunicació de Deixalles, una entitat que es dedica a la reinserció social i laboral de persones amb risc d’exclusió a través de la restauració de mobles recollits de la deixalla.

Diuen que sou un grup galàctic.

Joan Miquel Oliver té una manera de veure el món i de captar coses, que a la resta se’ns passen de llarg.

Com et fas teves les seves lletres?

He tingut molta sort perquè les seves lletres sempre les he sentit meves. Té i fa servir un llenguatge en el que em sento molt còmode. Fins i tot en un disc com Vostè és aquí, que era molt experimental.

Parlant d’experimentació, sent un dels grups més importants del pop i el rock en català de les últimes dècades, mai us heu limitat a quedar-vos a la vostra zona de confort. Heu publicat discos molt experimentals.

Crec que aquest és el secret. Volem pensar que els fans d’Antònia Font volen que siguem així. Jo mateix, com a fan seu, vull que en Joan Miquel Oliver faci sempre el que vulgui. Per molt que sembli una bogeria. Que mostri sempre tota la seva creativitat sense cap mena de contaminació externa.

És conegut que en Joan Miquel Oliver és l’ànima creativa del grup. La resta, en Pere, en Joan, en Jaume, tu… No heu sentit mai la necessitat de compondre?

Si hagués tingut la necessitat de dir alguna cosa, hauria trobat el meu espai, fora d’Antònia Font. Som un grup obert a poder participar d’altres projectes. En Joan ha tocat amb altra gent, en Jaume, també.

Mai t’has plantejat fer un disc en solitari?

No. Les meves expectatives com a músic i cantant estan més que superades. Molta gent m’ho ha proposat. Però no m’ha interessat mai tenir projectes en paral·lel. De fet, Antònia Font sempre ha ocupat tant de temps que els meus projectes fora del grup sempre han estat allunyats de la música.

Quins són aquests altres projectes?

M’agrada viure en una segona línia perquè amb Antònia Font, com a cantant, sempre he d’estar allà al davant i, en part, em molesta una mica. Però sortint d’aquí m’agrada l’anonimat. M’agrada que hi hagi algú a la feina que encara no sap que soc el cantant d’Antònia Font. La meva vida privada va una mica per aquí. M’agrada molt passar temps amb la família i cuidar del meu hort.

Instantània de Pau Debon, cantant d’Antònia Font

Recordes la primera cançó que Joan Miquel Oliver va escriure per Antònia Font.

Ens va presentar dos: ‘S’univers és una festa’, que la vam incloure al nostre primer disc. L’altra es deia ‘Rumba’, i només la vam gravar en una maqueta. Després va venir ‘Es ‘xifon’ és un aparato’, que també la vam gravar únicament a la maqueta, i ‘Cibernauta Joan’, que sí que apareix al nostre primer disc.

Quina és la teva cançó favorita d’Antònia Font?

Sempre dic ‘Portavions’, una cançó molt senzilla però amb una sonoritat que m’encanta.

L’actual escena musical mallorquina, que està passant per un moment sublim amb bandes com Da Souza, Salvatge Cor, Maria Jaume… No s’entendria sense vosaltres (ni Oliva Trencada).

Joan Miquel Oliver ha aconseguit una cosa única en el pop: encapsular la idiosincràsia mallorquina dins d’un concepte global. Un dels fets pels quals em sento tan còmode cantant les cançons del Joan Miquel, és perquè escriu tal com xarrem. Això a Mallorca ha costat moltíssim. Encara costa eludir l’article neutral,, que no uso i amb el qual em costa transmetre, per cantar amb l’article salat. Igual que scantés en castellà. L’altre dia vaig fer unes declaracions en aquest sentit i molta gent no ho va entendre.

Què va passar?

Vaig dir que si cantés en castellà no transmetria el mateix que cantant en català, que és l’idioma que parlo. Jo ho veig claríssim, però hi ha molta gent que no ho va entendre. No és un tema de repudi al castellà, perquè cantant en anglès em passaria el mateix. Antònia Font som el que som pel que diem i com ho diem, si canviéssim la fórmula ja no seria el mateix. Segur que faríem bones cançons, però no seria Antònia Font.

Hi ha cap banda d’aquestes que citàvem que sentis que són especialment deixebles vostres?

Tothom em parla de Da Souza. Els he escoltat un poc i m’agraden però trobo que musicalment tenen poc a veure amb nosaltres. I està bé que sigui així. De fet tots ells tenen una proposta molt personal, interessant i original.

Nerea Bassart Trio: “En moltes cançons existeix la idea què moltes vegades ens autoimposem presons”

Recordes la conversa en què us vau dir que us separàveu?

Sí. Ens vam trobar tots cinc a l’estudi del Joan Miquel per parlar d’això. Va ser trist però, en un segon moment, va ser fàcil. Al cap d’un parell de minuts, tot vam veure que ja no hi havia res més a dir. Estàvem cremats i, si seguíem, les coses no haurien anat com havien d’anar. Estàvem allà dalt, però va ser la decisió més encertada, difícil però honesta. Ens vam separar en el moment que tocava i hem tornat quan havíem de fer-ho.

Quins moments destacaries d’aquesta primera etapa?

Hi ha un parell que els recordo especialment. La presentació d’A Rússia al Teatre Principal de Palma. Veníem de tocar molt pel circuit de verbenes de l’illa. Aquell concert va ser la nostra consolidació com a grup. De fet, el mateix disc ja va ser un gran salt endavant com a grup. El primer era molt dispers i amb A Rússia vam començar a definir la nostra proposta.

El segon moment?

El nostre concert al festival Pirineos Sur. És un festival xulíssim, en un paratge espectacular. Aquest i el concert amb orquestra al Liceu.

Ja separats quedàveu una vegada a l’any per sopar.

Més o menys. Cada any ens arribava un xec de 100 euros pels drets d’autor del nostre primer disc. Els gastàvem en un sopar i ens posàvem al dia de què estàvem fent cadascú de nosaltres. Parlàvem de pardalades i acabàvem la nit fent un gintònic al Lorien, un bar històric de Palma.

La idea de tornar-vos a reunir va sorgir en un d’aquests sopars.

Ens van arribar infinitat de propostes per reunir-nos durant tots aquests anys. Cada mes rebíem una oferta per tornar-nos a reunir. Algunes de festivals molt importants. No sé encara per què, però qui finalment ens va convèncer va ser la gent que va organitzar el Concert per la Llibertat d’Expressió a Palma el 2018. Va ser aquí on jo vaig reviure tot. Aquell concert em va remoure moltes coses. Un any després en un d’aquests sopars vaig plantejar la idea de reunir-nos.

Qui va ser el primer que es va pujar al vaixell?

Tots vam posar sobre la taula les nostres condicions. En Joan Miquel volia que si tornàvem féssim un disc per tenir material nou per presentar en directe.

Com va ser el primer assaig junts?

La primera vegada que ens vam reunir tots al local va ser aquest gener, perquè el disc el vam gravar per separat. Vam riure molt. Hi havia temes que no recordàvem com anaven. Després vam triar el repertori, perquè seran concerts que duraran dues hores i no hi ha espai per a totes les cançons.

Un minut estroboscòpica és un disc plenament Antònia Font.

Cert, tot i que no és un disc uniforme. Musicalment és molt divers. I pel que fa a les lletres, aquí sí, hi ha un eix central: l’amor. Tinc la sensació que aquesta vegada en Joan Miquel, sent totalment fidel a la seva manera de ser, ha volgut que se l’entengui millor.

Diu que es va tancar tota una setmana al llit, sota la manta, i d’aquella experiència va sorgir tot el disc.

No ho sé, això diu ell. Però jo me’l crec.

Text: Oriol Rodríguez / Fotos: Èric Altimis