ANNA ANDREU. ENS MAL ACOSTUMA

“La música que descobreixes quan ets una nena
són els referents que t’acompanyaran durant tota la vida”

Quanta bellesa! En el passat cinquanta per cent del projecte Cálido Home, Anna Andreu acaba de debutar en solitari amb Els mals costums (Hidden Track, 2020). Situant-se allà on conflueixen propostes como Ferran Palau, Amalia Rodrigues, Andrew Bird, Joan Baez o Feist, les cançons de la cantautora de Sant Quirze del Vallès es balancegen amb delicadessa entre l’indi folk extra poètic i l’indi pop ultra sensible dibuixant precioses cenefes sonores. Una exquisidesa.

Quin disc tan bonic, per debutar!
Estic contenta. Un disc quan el publiques, però, ja fa temps que l’has acabat i, evidentment, jo Els mals costums ja me l’he escoltat moltes vegades. I tot i que ara bé el més bonic, que és rebre el parer de la gent, ja estic en una altra pantalla.

Ha de ser molt estrany, però, publicar un disc en unes circumstàncies com aquestes. Més un disc de debut en solitari, com és el teu cas.
La situació, sí, és estranya. Aquesta és la paraula perfecta per descriure tot plegat. Al principi del confinament estava trista. Ara la sensació és d’estranyesa. El disc va sortir a mitjans d’abril, el pitjor moment del confinament. Segurament els dies que vam viure amb més pànic. Ara encara estem confinats però amb més llibertats, però aleshores tot era molt negre i em semblava molt frívol haver de promocionar un disc. Sentia molta buidor però també em va ajudar a relativitzar tot plegat.

En quin sentit?
En la importància que té que jo hagi fet un disc. Per mi ho és molt, clar, però ampliant l’àmbit de visió potser no ho és tant. Amb tot, ara estic més animada, perquè el disc està tenint molt bona rebuda.

Intentant buscar aspectes positius d’aquesta situació… Hem tingut més temps per gaudir amb calma de fets com escoltar un disc.
No diria que és una part bona, però sí un aspecte que no havíem previst. La gent, a més a més, ha estat molt solidària. M’escrivia l’altre dia una noia que va comprar el disc després d’escoltar-lo. Aquesta noia, m’explicava, no té ni reproductor de CDs ni tocadiscos, però el va comprar igualment. Això és molt reconfortant. La gent ens està mostrant molta estima.

La por era que el disc no arribés a la gent? Que passes desapercebut? Que ningú no l’escoltés?
Hauria estat molt dur. En el fons graves un disc per plasmar unes cançons que tens com a objectiu últim tocar-les en directe. Crec que on aquestes cançons brillaran més són en concert. I en aquest sentit, quan puguem tornar a sortir, segur que farem concerts on la gent del públic ens coneixerà. Però probablement també anirem a indrets on la gran majoria de l’audiència desconeixerà què fem.

I com t’enfrontes a un públic que desconeix la teva música.
La meva música té un punt de tradicional, i així és com confio arribar-hi. Així que sí, que seria dur que la gent no pogués escoltar Els mals costums, però més dur és no poder presentar aquestes cançons sobre un escenari. Com deia, la meva música té una base molt tradicional. Era la música que, sense saber què era, escoltava quan era petita. La música que descobreixes quan ets una nena són els referents que t’acompanyaran durant tota la vida. El que canvia és la perspectiva que tens d’elles, però no les referències.

Anna Andreu. Foto: Sílvia Poch
Anna Andreu. Foto: Sílvia Poch

D’aquests referents, destaques una cantant anomenada Arleta. Perdona la ignorància, però no sé qui és.
Era una cantant grega que escoltàvem molt a casa quan era petita. Crec que va morir fa un parell o tres d’anys (va morir el 8 d’agost de 2017, ndr.-). Teníem dos discos, Arleta (Lyra, 1966)) i, molt original, Arleta 2 (Lyra, 1967) (ríu). Les seves cançons eren com petites joies. Només guitarra i veu, però amb molta profunditat. Cantava en grec. Jo no entenia res, per això em resultava com una cosa màgica. Tot plegat era com molt misteriós i bonic.

Expliques que el fet que ella cantés en el seu idioma, el grec, va ser el que et va animar a fer-ho tu en català.
Sí. En realitat, però, sent un projecte en solitari totalment personal, mai em va passar pel cap fer-ho en un altre idioma que no fos el meu, el català. A l’hora d’escriure, sí que em vaig trobar amb facilitats i dificultats que no m’havia trobat abans cantant en anglès.

Com?
Tothom t’entén si cantes en català i al principi em sentia molt més exposada. Amb el temps vaig anar aprenent a encriptar el que volia dir. Per mi mateixa i perquè també trobo que és bonic que no quedi totalment clar el significat de les lletres. Que cadascú pugui fer la seva pròpia lectura.

Venies de Cálido Home, el projecte que comparties amb l’Eduard Pagès. Et va costar prendre la decisió de llançar-te en solitari?
Una mica sí, especialment perquè, després de tants anys amb l’Edu, em feia una mica de por anar sola. Cálido Home no va acabar perquè ens portéssim malament, sinó perquè ens van anar absorbint les nostres altres obligacions. Però jo, amb el temps, vaig començar a sentir de nou la necessitat de fer música. I amb el temps, s’ha afegit al projecte la Marina (Arrufat) tocant la bateria, que a més a més és la meva parella. De fet, durant el procés de donar vida al projecte, diverses vegades he estat a punt de dir prou. Però tant la Marina com la Louise (Samson) de Hidden Track, la discogràfica, han estat les que m’han animat a seguir endavant. I el mateix amb en Jordi Matas, que m’ha produït el disc. Envoltar-me de gent ha estat la meva manera inconscient de no poder-me fer enrere.

Compartir projecte artístic, on les vivències, emocions i sentiments són protagonistes, amb la parella, ¿és difícil?
Al principi, sent parella i vivint juntes, compartir projecte musical sí que em feia una mica de por, però he acabat gaudint molt l’experiència. I sí, potser hi ha alguna cançó que la Marina sap de què estic parlant. Però, en el fons, en cap parlo de res gaire explícit, ni dic res que no li hagi dit a ella abans en alguna conversa.

Jordi Matas ha estat el productor del disc. Per la seva feina amb Ferran Palau i El Petit de Cal Eril és una de les figures destacades de la nostra escena musical actualment.
M’ha ajudat molt a entendre una cosa tan bàsica com que menys és més. Treure la palla de les cançons. Eliminar tot allò que no sigui imprescindible. Com menys pistes tingui una cançó, més important serà allò que acabis fent. En això, en eliminar tot allò que ens distreu del realment important de la cançó, sí que m’ha ajudat molt. Una purga que també ens ajudarà a l’hora de portar els temes al directe. I jo, justament, sóc molt conservadora en aquest aspecte, m’agrada poder defensar les meves cançons en els concerts, que no hi hagi un abisme entre què sona al disc i què faig en viu.

Durant aquests dies has fet cap concert en línia o cap concert al balcó o al terrat pels veïns i les veïnes?
No, només vaig fer una petita actuació de quinze minuts en línia pel Vida. He tret el meu primer disc i encara no he pogut fer cap concert… “normal”. Sí que em fa una mica de recança que el primer que s’escolti en directe sigui un concert des de casa amb un so deficient. Aquesta és la meva presentació en solitari en societat i voldria cuidar la proposta.

Perquè compondre has compost, aquests dies?
Al principi del confinament vaig col·lapsar. Així que vaig decidir no atabalar-me. Havia acabat de treure un disc i no era qüestió d’obsessionar-me. De mica en mica, però, vaig anar agafant la guitarra i alguna cosa ha anat sortint. No sé si res definitiu, però allà estan aquestes idees.

La música ara és la teva principal ocupació?
Tinc formació de psicòloga. Vaig exercicir durant un any i mig compaginant-t’ho amb la meva anterior banda, Cálido Home. Em vaig agobiar i em vaig buscar una feina a mitja jornada que em permetés centrar-me una mica més en el grup i preparar bé el segon disc. Primer vaig treballar en el món de l’hosteleria i més recentment en una empresa de producció d’esdeveniments. Portava tres anys però no m’omplia gens. Tinc 32 anys i vaig decidir donar-ho tot en aquesta nova etapa en solitari.

Text: Oriol Rodríguez
Fotos: Sílvia Poch

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *