DÈRIA 2. ANIMAL CROSSING (SALVA EL MEU CONFINAMENT)

Està a tot arreu. Parlen d’aquest videojoc a la Vogue, al Cosmopolitan, al Diari As... I els que l’exploten, ho fan perquè saben que compleix els desitjos de la nostra generació al més mínim detall i executa la seva funció amb precisió justament ara que la vida s’ha posat lletja allà fora.

Animal Crossing New Horizons és el videojoc top amb el qual Nintendo, rait nau, s’està fent d’or. Però és que clar, va de fabricar i viure a la teva illa perfecta, i això ens ho han venut justament en el moment en què sortir al carrer en la vida real no era possible.

Dones de 40 com jo, adolescents, homes de totes les edats… s’han vist dolçament atrapats en una màgia de colors que converteix els teus somnis en realitat a través d’un petit personatge fabricat a la teva imatge i semblança, o no. I viu en una illa que parteix de zero i envoltat de veïns que són animals, de tota mena, amb infinites personalitats, que interactuen amb tu com si fossin els teus col·legues de tota la vida. I després està això de comprar, això de vendre, això d’aconseguir la teva casa al més pur estil capitalista. Tom Nook, el gran cap de l’illa, et demana baies a canvi de coses. La teva casa es fabrica hipotecant-te. Les infraestructures bàsiques, com ponts o rampes, per a superar rius, també són cosa teva.

En dos dies, em vaig veure immersa en un xat de Telegram que reuneix a gairebé 3.000 persones, compartint la meva vida i els meus objectes, els meus dissenys de sòls, decoració i objectes, amb gent de Buenos Aires, Cadis, València i Madrid. Perquè la cosa va, essencialment, de compartir-ho tot: receptes per a fabricar coses, regalets, roba, mobles. I com més dónes, més obtens.

A Animal Crossing pots fer-te ric amb una cosa tan tonta com comprar naps a bon preu i vendre’ls en el moment oportú. Pots pescar un tauró, caçar una taràntula i un escorpí. Pots regalar-li una gorra a la teva veïna i aconseguir llavors d’or amagades sota una roca. Pots col·locar sòls dissenyats per un paio del Japó. Comprar sushi, pots fer d’intermediària en una discussió de veïns, córrer al costat d’un coala i fabricar mobles de bambú.

Pots enviar-li un regal a la teva amiga real de Cadis, Laura, i ella pot obsequiar-te amb un joc de cactus. També pots parlar amb Estela, un mussol que visita de tant en tant la teva illa i et regala objectes astronòmics. I el millor de tot, pots somiar a la llum de la lluna mentre caces astres, sota una pluja d’estrelles. Després està això del museu. Ahir vaig donar al meu, dirigit per Sòcrates, un mussol savi, ni més ni menys que Las Meninas. Li’l vaig comprar a Ladino, un paio que si et despistes pot ser que li compris obres falses.

Amb tota aquesta oferta, amb la teva amiga Laura enviant-te coses, amb la Marta ensenyant-te trucs, amb l’Eve rient-se de l’última perruca que t’has comprat, amb la Lydia fabricant-te una prestatgeria i amb l’Adi, de l’Argentina, enviant-te una samarreta ideal… Qui voldria sortir allà fora?

Pamela Espigares
Periodista i escriptora, autora del llibre Sincericidio (Suburbia Ediciones, 2018)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *