Amadeu Casas. Missatger del blues

En l’ocàs d’un any tan fosc i feixuc com el 2020, ens deixava Amadeu Casas. Músic extraordinari, artista total; el guitarrista barceloní va ser puntal i referent de l’escena blues del país. Recordem la trajectòria del gran apòstol nostrat de la música del lament i l’ànima.
Amadeu Casas fent uns acords
Amadeu Casas fent uns acords

No, no era cap episodi de final de temporada de la sèrie Treme. El que feien tots aquells músics que, el passat dia 29, al més pur estil Nova Orleans, sortien del tanatori de Sancho de Ávila amb saxos, trompetes i guitarres era acomiadar un dels qui més mereixeria la consideració de ser el big chief del blues a Catalunya: Amadeu Casas, que havia mort d’una llarga malaltia el dia de Sant Esteve als 66 anys. L’impacte que, tres dies abans, havia tingut la notícia, recollida pràcticament per tots els mitjans i amb nombrosíssimes mostres de condols a les xarxes socials, podia ser útil per mesurar la rellevància d’aquest guitarrista estratosfèric en una escena, la del blues a Barcelona, que ell, a finals dels anys 80, i amb projectes com ara Blues Messengers, Blues Reunion i Harmónica Zúmel Blues Band, havia contribuït, sens dubte, a apuntalar.

Ras i curt: bona part del més rellevant que ha passat en el blues fet a Catalunya els darrers trenta-cinc anys ha tingut Amadeu Casas en un paper central o, d’una manera o altra, al seu voltant. Des d’aquells grups que, entre finals dels 80 i els anys 90 del segle passat, protagonitzaven incendiàries vetllades bluesy a La Cova del Drac i La Boîte, fins a Tandoori LeNoir (tot un referent de la banda sonora de la Barcelona de començaments de segle) o el trio que, amb l’harmonicista Joan Pau Cumellas, va compartir els darrers quinze anys amb el bluesman major de Catalunya: Quico Pi de la Serra, sinònim, com es pot comprovar en exquisideses com Quicolabora (Temps Record, 2011) o en cadascun dels nombrosos concerts que van oferir plegats (un dels últims, el gener de l’any passat al Barnasants, publicat fa poques setmanes en disc), de classe, pulcritud, contenció i saviesa musical. Un jove Amadeu Casas havia quedat meravellat amb Pi de la Serra quan el va sentir parlar de bottlenecks i Big Bill Broonzy en un dels recitals de Corpus que el cantautor va oferir l’any 1979 al Romea amb Maria del Mar Bonet i, dècades més tard, com sempre deia d’ell amb orgull i naturalitat Pi de la Serra, va convertir-se en el seu “germà”.

Amadeu Casas amb la seva inseparable amiga
Amadeu Casas amb la seva inseparable amiga

Casas, llicenciat en Belles Arts, i amb una passió per la il·lustració, la pintura o el cartellisme equiparable només a la que sentia pels anomenats tres kings del blues: Albert, Freddie i B.B., a qui, en morir, va dedicar el que haurà estat el seu últim disc: The King is Gone (Temps Record, 2016), va forjar una carrera amb múltiples facetes: la de guitarrista expansiu i espectacular influït per bèsties del blues com Stevie Ray Vaughan o Eric Clapton (per Amadeu Casas, l’autor de “Layla” era, tal com predicaven aquelles pintades en les parets de Londres als 60, tot un Déu); la d’acompanyant amb sensibilitats acústiques (qui va poder veure un dels seus concerts a duo amb Myriam Swanson possiblement no els haurà oblidat); la de sideman perfecte (quin saber estar, disculpin la insistència, quan se’l veia actuar amb Pi de la Serra!); la de virtuós del dobro, instrument amb què era capaç de fer les mil filigranes; la de músic, sovint en un terreny pròxim al dels cantautors, amb una carrera també com a solista que inclou curiositats com Lo Gaiter de la Muga (Temps Record, 2013), a partir de la poesia de Carles Fages de Climent; la de divulgador, com ho posen en relleu les seves conferències, en biblioteques o escoles, que Amadeu Casas feia sobre els orígens d’aquesta música que tant estimava del Mississipí; i, fins i tot, la d’il·lustrador, que es pot degustar, per exemple, en la portada de l’últim disc d’estudi de Pi de la SerraDues Tasses (Temps Record, 2015)-, que Casas també va produir; o en els receptaris de la Filomena, fets conjuntament amb la seva dona, la psicopedagoga Josefina Llargués, per a l’Editorial Cossetània i reconeguts en els Gourmand Cookbook Awards. Per damunt de tot, però, Amadeu Casas, com en deixarà constància tothom qui, amb més o menys mesura, el va tractar, era un bon tipus, caram. Només cal moure’s una estona per Facebook, com dèiem abans, i fer un repàs de tots els elogis que, en l’ocàs d’aquest feixuc any 2020, se li van dedicar. Veure’l, en un dels moments de Barna Blues, un documental de José Luís Martín que, l’any 2013, feia el meritori esforç de reconstruir la història del blues a Barcelona, esgrimir que un blanc com ell, nascut a Barcelona i que parlava català, poca cosa podia aportar al que significava el blues, diu molt del tarannà d’Amadeu Casas.

Retrat del guitarrista Amadeu Casas

Per aprofundir en la figura d’aquest bluesman de l’Eixample, però, cal pentinar-se una mica, arreplegar de l’armari les nostres millors camises (tot i que costarà que estiguin a l’alçada de les que sovint lluïa ell), calçar-nos les bótes i viatjar trenta-imolts anys enrere fins arribar, enfilant l’anomenat Tuset Street, a La Cova del Drac. Es fa difícil parlar fins aleshores de blues a Catalunya més enllà d’un terreny anecdòtic abans d’aquell big bang a La Cova del Drac. Sí, Pi de la Serra feia dècades que reivindicava Big Bill Broonzy i, des de Mallorca, Guillem d’Efak, també durant els anys 60, cantava “Blues en sol”. Correcte, Toti Soler havia passat nits senceres fent intenses jams a La Floresta amb ni més ni menys que amb Taj Mahal. Cert, grups de l’era progressiva com Màquina! i Secta Sònica tenien en el blues com a ingredient dels seus plats. Entesos, als escenaris de Barcelona s’hi havia pogut veure desfilar llegendes com Hound Dog Taylor, B.B.King i Muddy Waters. Però no va ser fins a La Cova del Drac quan, per primera vegada, van aparèixer a Catalunya grups fent exclusivament blues. Allà, entre d’altres, hi havia August Tharrats, Big Mama, Vicente Zúmel, Dani Nel·lo, Riqui Sabatés, Ricky Gil, Caspar St.Charles… i, naturalment, Amadeu Casas, que esdevindria un dels pilars de The Blues Messengers, amb cua al carrer per veure’ls i joves músics palplantats a primera fila -primer a La Cova del Drac i, després, fitxats hàbilment per l’empresari Joan Mas, a La Boîte- amb, pràcticament, una llibreta i un llapis a les mans. “Tothom que, a Barcelona, volia aprendre a tocar blues anava a veure els Blues Messengers”, recorda el fotògraf, i empedreït bluesaire Jordi Vidal, autor de les imatges que il·lustren aquest article i rostre habitual d’aquelles nits. “Qui estudiava piano no treia els ulls del que feia l’August [Tharrats], i qui estudiava guitarra es fixava en tot moment en allò que feia l’Amadeu”.

Escoltar Amadeu Casas, temps després, enumerar tots els bluesmen nord-americans amb qui va poder tocar aquells anys posa de manifest la confiança que generava el guitarrista, que, en aquell període, més enllà de l’escenari, havia deixat constància del seu art en discos emblemàtics del blues a Catalunya com Blues, Blues, Blues, amb Big Mama & The Blues Messengers (Discmedi, 1993) o El Blues de la inflació (Discmedi, 1994), amb una de les poques cançons, assegurava Casas, en què el català havia funcionat plenament com a llengua vehicular del blues: “Johnny, Jim o Jack”. Les figures, com dèiem, amb qui Amadeu Casas va poder tocar en aquells anys (o les figures del blues, coi, que van tenir l’honor, també, de poder tocar amb Amadeu Casas) en són unes quantes: Johnny Mars, Guitar Crusher, Joe “Guitar” Hughes, Smokey Wilson, Mitch Woods, Hook Herrera i Long John Hunter, Louisiana Red… Amb moltes d’elles, com diu aquell tòpic del rock al que s’invoca cada cop que mor algú, Amadeu Casas deu estar fent ara una jam. Discret, elegant, precís i observant de reüll el que, aquí baix, fa la seva filla guitarrista Etxart o, també, una extensa -ara sí- legió de formacions catalanes de blues que, de ben segur, no farien el que fan a la ciutat sense el seu llegat.

 
Text: Guillem Vidal / Fotos: Jordi Vidal Sabata

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *