Alfonso de Villalonga: “M’agrada fer el que no toca. Com un dia d’hivern amb sol “

Espècie única en el nostre entorn sonor, l’eternament fora d’estació Alfonso de Vilallonga és doblement notícia per Hors de saison (Satélite K, 2020) i la BSO de Nieva en Benidorm. Parlaríem amb ell hores i hores encara que fes decennis que guardés silenci creatiu.
Un bracelet molt enigmàtic al braç de De Villalonga

Discos propis, bandes sonores… Com t’ho fas, tens rutines creatives?

Tot depèn de què estigui creant, si és una banda sonora o una cançó. Com les cançons son per mi, vaig creant d’una manera molt lliure. No tinc rutines amb les cançons. A vegades tot comença amb una lletra o més senzill encara, una frase. És un trencaclosques: aquesta lletra em porta a un fraseig musical… És un procés d’intercanvi entre música i lletres.

Tu crees cançons o penses en la globalitat de l’obra i crees àlbums?

Depèn. A vegades inconscientment, les cançons et porten a l’àlbum.

Aquest últim, Hors de saison (Stelite K, 2020)…

Aquest, justament, ha estat un projecte que he treballat bastant. La pedra angular de l’obra ha estat el francès. Tot va començar amb la cançó “Chanson de juin”, de la qual vam fer un videoclip dirigit per Isabel Coixet.

Una cançó que vas escriure el 2018.

Sí, ara ja fa tres anys. Una cançó que va sorgir de la meva necessitat de fer alguna cosa en francès. Molta gent m’acostumava a dir que tinc un rotllo especial cantant en francès. De tanta dir-m’ho em vaig animar i va sortir “Chanson de juin”. Moltes vegades passa que del ventre d’una cançó neixen altres: “Hors de saison”, “Pénètre Vendredi”…

El francès és com un idioma matern per a tu.

Em costa més que el català o el castellà, però és un idioma que m’agrada moltíssim. Era adolescent i els meus amics escoltaven coses com Pink Floyd. A mi tot això no m’interessava. A mi m’agradava la chanson francesa i artistes com Jacques Brel. Això i les ranxeres.

Les… ranxeres?

Sí, les ranxeres i coses més llatines.

Has completat el repertori amb tres versions.

Em vaig adonar que anava massa lent creant en francès, que si volia acabar el disc en uns terminis lògics, havia de completar el repertori amb versions. La primera de les versions va ser “Je t’attends” de Charles Aznavour i Gilbert Bécaud. La vaig publicar, amb el seu vídeo, durant el primer confinament. En aquell moment el missatge era escaient: estàvem esperant . Esperàvem poder tornar a veure les persones que estimem. Estàvem esperant que tot allò acabés per poder tornar a sortir. No sabíem ben bé què, però esperàvem.

És el tema que obre el disc.

Vaig fer una versió amb un arranjament molt vitalista. Vaig creure que el disc necessitava començar amb aquesta força, que no tot fossin balades.

Les altres versions son “Et maintenant”, tot un clàssic, també de Bécaud, i “Jardin d’hiver” una cançó que va fer reviscolar la carrera d’Henri Salvador. L’autor, però, és Benjamin Biolay, un dels màxims exponents de la cançó francesa més contemporània.

No estic gaire connectat als autors de la chanson actual, passa que aquest tema és extraordinari. Sí que m’agrada molt un paio que es diu Arthur H, però no segueixo gaire tota aquesta escena.

És un disc amb vocació optimista.

Trobo que el màxim exponent de generositat és aportant alegria. De fet, trobo que es poden dir coses amb un rerefons trist, però que si es fa amb alegria, passa millor.

Et sents fora de temporada? Per això del títol del disc: Hors de saison (fora de temporada, en francès)?

Sempre m’he sentit així. Mai he seguit les modes. Però és que ja m’agrada el concepte de fer el que no toca. Com un dia d’hivern amb sol.

 

Anar a la contra.

No és tant anar a la contra com aprofitar els moments en què passen coses extraordinàries. Jo no em significo amb res, estic a cavall de moltes coses, amb una equidistància preocupant.

Per què?

Doncs perquè no sempre és fàcil estar en terreny de ningú, en aquesta cruïlla entre la cançó d’autor, el musical, les bandes sonores, el jazz…

I sempre ha estat així?

No ho sé. A casa sempre hi havia música. El meu pare era molt aficionat a la música i cantava. La meva, també. I quan veig decidir estudiar em van donar suport total.

Però tu volies ser actor.

Sí. Des de molt petit. M’agradava molt anar al cine. Tenia 12 o 13 anys i hi anava sempre que podia. I em coneixia tots els actors i em fixava en la banda sonora.

Ja torna a aparèixer la música.

Però m’hi fixava com espectador. En cap cas em projectava fent bandes sonores. Anys després, quan vaig anar als Estats Units, vaig fer algun curs, i segurament hauria fet alguna cosa, de proposar-m’ho, però…

Ara has fet un petit paper en l’última pel·lícula d’Isabel Coixet, Nieva en Benidorm.

I m’ho he passat de puta mare i m’han entrat ganes de fer més coses.

Quan vas marxar als Estats Units?

A inicis dels vuitanta, el 1983 o el 84. Vaig anar a Boston a Berklee. Aleshores encara era una escola molt enfocada cap al jazz. Recordo que hi havia un curs que era escriure temes per a big bands a l’estil de Duke Ellington. Boston és una ciutat molt bonica i tranquil·la, però on tens res a fer (i a més fa un fred de collons), així que em passava el dia, dotze, tretze o catorze hores estudiant i practicant. Això sí, els dissabtes ens fotíem unes festes d’alcohol, porros i música brutals.

Com et guanyaves la vida allà?

Amb tot el que podia fer com a músic. Primer em vaig dedicar a cantar cançó francesa. A Boston son molt esnobs i si deies que eres català o espanyol no tenies res a fer.

I tu deies que eres francès?

Una vegada sí que ho vaig dir perquè em contractessin per un espectacle en un hotel.”Are you spanish or french?“, em va preguntar el meu agent.

Alfonso de Villalonga mirant al no-res

I què vas respondre?

My fathers is Spanish but my mother is French“. Vaig haver de falsificar un document que certifiqués que la meva mare era francesa (riu). Després vaig començar a escriure cançons pròpies en anglès. Ja havia fet alguna cosa meva abans de marxar, però tot era molt dolent.

De fet, abans de marxar, tenies un duet amb la teva germana?

Sí, Alfonso y Cristina. Vam publicar un disc amb la CBS (Cualquier tiempo pasado, 1980).

I va tenir el seu moment amb el single “Sueña un poquitín en mí”.

Passa que en aquella època es venien molts discos i aquest no va vendre tant com s’esperava. Tot sigui dit, mai he venut tants discos com en vaig vendre d’aquell. Per sort no vam triomfar.

Per sort?

Ara estaria a Miami i tindria com a veí Julio Iglesias (riu). Havíem de fer un segon disc, però no va sortir mai. El directiu que ens va contractar, Tomás Muñoz, em volia a mi com a solista. No només això sinó que va marxar a CBS Brasil.

Allà es va acabar definitivament la vostra aventura.

Tres anys després, quan ja estava a Boston, vaig saber que estava a Nova York. Li vaig trucar. Vam quedar un dia per dinar. Li vaig portar una demo amb cançons que havia gravat.

Què va passar?

Lo hubiéramos encontrado, pero ahora ya no, eres demasiado mayor“, va ser la seva resposta. Tenia 26 anys.

El show business.

Els trens els has d’agafar quan passen. I sí, moltes vegades em pregunto què hauria passat si l’hagués agafat quan va passar. I sí, segurament hauria guanyat molts diners, viuria a Miami… Però m’hauria perdut tot el que he fet després. I me n’alegro molt de com m’han anat les coses.

D’alguna manera, ets una figura de culte.

I oculta també (riu). Crec que al final, tots, més o menys, estem on ens mereixem ser. En el lloc que ens toca.

Text: Oriol Rodríguez / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *