ALBERT PLA. LA LLUM AL FINAL DEL TÚNEL

“Les raons que t’impulsen a crear poden ser molt estúpides”

Entrevistar Albert Pla pot ser una experiència extraordinària, única i irrepetible. Així ho va ser quan, dies enrere, ens vam trobar amb aquest comediant (com a ell li agrada descriure’s) de Sabadell per parlar del seu nou llibre Espanya en guerra (Amsterdam, 2020). Evidentment vam parlar de tot menys de la novel·la. 

Doncs aquí estem, esperant a veure si ens tornen a tancar…
Jo visc al camp, al mig del bosc, no tinc veïns. En circumstàncies normals només surto els caps de setmana per fer bolos. Això és el que m’ha canviat durant el confinament, que no he sortit per actuar. La resta ha sigut més o menys el mateix.

Què t’ha portat a viure aïllat al camp?
Un sentit pràctic de la vida. Vivia a Sabadell però pujava molt a Isona (Pallars Jussà). Ràpidament vaig tenir clar que preferia viure així, aïllat.

L’entorn en què viu influeix en l’obra del creador?
No sé en els altres, en el meu cas, i juraria que en el de la gent que col·labora amb mi, treballem vint-i-cinc vegades més al camp.

Tens horaris, et marques rutines?
No, m’hi poso quan m’hi poso. Hi ha una semirutina familiar, especialment als matins més que no pas a les tardes, però per la resta no…

Quan publiques llibres trobo que es parla de tot menys del llibre i de literatura.
És una constant en totes les entrevistes des de fa vint anys. “Escuche, que yo he venido aquí a hablar de mi libro”, dic. “Si, ya, pero Chenoa, el último ganador de Operación Triunfo, la crisis Griega, Albert Rivera…”. Ja hi estic acostumat.

La literatura ha estat amb tu des de sempre?
No… O menys que molta gent i més que molta altra, suposo.

Però ja de petit escrivies? I no parlo d’escriure cançons
Sí, sempre he escrit molt. D’altra banda, jo no he escrit mai una cançó.

???
No, no les escric. I els llibres tampoc. O més que escriure’ls, els transcric. Però vaja, que ja des de petit sempre he fet moltes coses. Passa que aleshores vaig guanyar el concurs aquell de Jaén i em vaig centrar totalment en la música. Em vaig fer professional d’això d’un dia per l’altre. Vaig passar de no saber que podia viure d’això, a l’endemà fer-ne la meva vida. Tot el que tenia per allà ho vaig convertir en cançó. Si hagués guanyat un premi literari, segurament m’hauria dedicat a escriure llibres.

Ens vam trobar a la nova llibreria Ona amb l’Albert Pla. Foto: Xavier Torres-Bacchetta

T’has preguntat mai que haguessis estat de no haver guanyat el premi de Jaén.
No. Però molt probablement no hauria cantat mai de la vida. No vaig ser mai el típic adolescent que va anar passant de grup en grup fins a fer realitat el seu somni. No m’ho plantejava.

Però sí que et vas presentar a un concurs de joves talents.
Però és que no m’hi vaig presentar jo, m’hi van presentar. A més, em van presentar equivocadament perquè no era el concurs que suposadament havia de ser.

I vas i el guanyes.
Sí. Va ser tota una sèrie d’atzars.

Qui t’hi va presentar?
Un amic meu, el guitarrista que em gravava les maquetes. En teoria hi havia un concurs organitzat per la Generalitat. Però no, en realitat era un concurs d’àmbit espanyol i la Generalitat era la que t’hi presentava. I si t’escollien anaves a cantar a Jaén, a la final del concurs. I…

I això, que vas guanyar!
Vaig anar a petar a Jaén sense cap intenció. Jo escrivia, feia cançons… No havia trobat el format. De fet encara ara és una cosa que no he aconseguit resoldre: trobar el format. Allò de tenir una idea i què fer amb ella si una cançó, un llibre, una òpera, un monòleg, una obra de teatre, una pel·lícula…

I com acabes decidint el format de cadascuna de les idees que tens?
Tens mil cinc-centes idees i de tant en tant sona la campana amb alguna.

Això vol dir que segurament s’han quedat molts projectes interessants en algun racó perdut sense veure la llum.
Dels meus, gairebé tots. Coneixes cap artista plenament satisfet amb els projectes que ha ensenyat a la gent? Els realment bons són els que no es materialitzen.

Mai has perdut les ganes de crear?
No, ben al contrari, sempre em passa que tinc massa coses i, a més, després les he d’endreçar. I, com deia, trobar el format i que rigui el del costat.

Tu per a qui crees?
Per a mi, clar. Estic convençut que sóc el paio que s’ho passa millor del món fent les coses que fa. M’ho passo de l’hòstia fent una cançó. Fent cançons o qualsevol de les altres coses que faig. És el meu entreteniment. De la mateixa manera que un altre pot mirar pel·lícules, veure el Telediario o fer footing, jo creo coses. Tinc idees i les dono forma.

Crees per a tu però sempre hi haurà la voluntat d’arribar a una audiència, no?
Depèn. Les raons que t’impulsen a crear poden ser molt estúpides. Durant el confinament he fet milers de coses que he ensenyat als amics i gent de confiança per saber el seu parer.

Com la cançó “¿Os acordáis?”. 
Però en el fons el que jo volia era que l’AuronPlay digués que li encantava alguna de les coses que havia fet. Era el meu únic objectiu, que l’AuronPlay digués: “esto que hace este tío me gusta” (riures).

I!?
Es veu que sí, que ho va dir (riures).

Quines son aquestes persones de confiança a qui primer ensenyes tot allò que vas creant?
La Judit (Farrés), la meva companya. És la meva arranjadora i la meva productora. Tot allò que faig, ella li acaba donant cert ordre i sentit. Igual que jo li ajudo a que tot allò que fa més enllà de la seva feina amb mi tingui un ordre i un sentit. Tenim una societat que funciona molt bé des de fa molts anys. Ella i el meu mànager, Pedro Paramo, amb qui treballo des de fa més de vint-i-cinc anys. Entre els tres formem el nucli principal. Després hi ha altra gent, com Diego Cortés o el Raül.

Raül Refree?
Sí, Raül Refree. Quimi Portet. El Robe d’Extremoduro… 

Son totalment honests?
No poden no ser-ho. Quan al Joan Miquel Oliver, una altra de les persones importants del meu entorn, li envio una cançó que es diu “Antònia Font”… (riures).

Què diu?
“Ets un fill de puta encantador!”. I jo m’omplo d’orgull i satisfacció, com el Rei d’Espanya (riures).

Quin va ser el primer llibre que et va inocular el virus de la lectura?
Molt probablement el primer llibre que vaig llegir va ser Gargantua y Pantagruel. Un llibre que vaig llegir amb 12 o 13 anys. Em va impactar moltíssim. Mai no he tornat a llegir res tan bèstia però alhora tan culte. Una història tan fonamentada i sofisticada i tan catalana, tot i ser d’un escriptor francès, pel seu humor negre i escatològic. Però fa quaranta anys que la vaig llegir, potser ara ha canviat (riures).

Per allò del políticament correcte, ara molts defensaran que no és una lectura per a un nen.
Ja… Però és que ara l’Arcipreste de Hita estaria al talego. La lluita continua (riures).

Albert Pla rodejat de llibres. Foto: Xavier Torres-Bacchetta.

Has sigut lector compulsiu?
No he sigut mai compulsiu en res. Bé, sí, he estat fumador compulsiu. He llegit i llegeixo de pressa, sí, però no em considero lector compulsiu. En els darrers dos mesos he llegit l’obra sencera de l’Stefan Zweig, que deuen ser uns trenta llibres

Però no ets lector compulsiu.
No, és això de l’iPhone, que te’n pots posar tants com vulguis, de llibres. Però no, no em considero un gran lector. N’he llegit trenta de cop però de la mateixa manera que podria haver-me passat un any sense llegir.

Llegeixes el mòbil?
Sí, i això sí que és cert, des que llegeixo al mòbil, llegeixo més que abans. Abans llegia especialment als viatges: a l’avió, a la furgo, al tren… Ara potser m’espero per fer l’entrevista i mentre no arribes em poso a llegir aquests cinc minuts.

Quina relació tens amb les noves tecnologies?
Magnífica. No entenc a aquella gent que diu que les odia, les noves tecnologies. Jo no odio la tele, simplement no la miro mai (riures). El mateix amb les xarxes socials.

Tens Twitter?
En tinc, però el fa servir el meu mànager. Ell és qui escriu per explicar que he publicat un llibre, que publicaré un disc o faré un espectacle. Visc al camp, ja ho he dit, i l’altre dia va venir una amiga poetessa a casa. Em va descobrir una aplicació amb què fent una foto a una fulla et diu al moment de quin arbre es tracta. Feia anys que pensava que algú havia d’inventar-se una aplicació així. No, no em molesta la tecnologia. És més, gràcies a la tecnologia jo estic viu.

!?
Suposo que tu també. Si més no, jo segur. Si no fos per la tecnologia, hauria mort d’un infart. Un que vaig tenir fa anys. Tinc una cosa del colesterol genètica, que em ve de família, i m’havia de cuidar i no ho feia. Ara ja sí que em cuido. Però aleshores vaig veure la llum al final del túnel. Em cridava: “!Ve hacia la luz!”.

Però no hi vas anar.
No, perquè em parlava en castellà i no l’entenia. El dia que em mori m’ha de dir “has d’anar cap a la llum!” (riures).

Text: Oriol Rodríguez
Fotos: Xavier Torres-Bacchetta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *