LA FOTO DE LA SETMANA. ALASKA

D’aquí a un parell d’anys ja en farà 25 que em dedico professionalment a això de la fotografia. Un quart de segle dóna per a moltes històries, més, com és el meu cas, havent he fet tot tipus de feines i sessions.

Fa anys hi havia una idea que es va mitificar molt i que ara, amb la perspectiva dels temps, té un punt molt masclista. Als anys setantes, vuitantes i norantes hi havia moltes revistes masculines eròtiques que mostraven noies joves anònimes i conegudes completament nues o amb molt poca roba.

Parlar a un mil·lennial de Playboy o Penthouse o Man o Interviú igual li sona a xinès, però durant molt temps van tenir molt públic i cada mes es venien com xurros al quiosc. La fotografia del nu és i serà un art, sempre i quan sigui respectuosa amb la persona fotografiada. La nuesa és una gran forma de bellesa, el problema és que moltes vegades es feia servir pel morbo i en la grandíssima majoria de casos les models només eren noies (els nois tenien un circuit molt tancat).

Durant uns anys s’editava a Barcelona l’edició espanyola de l’insigne revista creada per Hugh Heffner, és a dir, Playboy. Com sol passar en aquests casos, la majoria de continguts eren de la revista mare dels Estats Units, completant els números amb articles de fons i entrevistes amb personatges d’aquí .

De tant en tant també es publicava alguna sessió de fotos picant produïda aquí. L’editor gràfic sempre anava de corcoll i gairebé ho feia tot ell. Menys quan li coincidia el mateix dia i a la mateixa hora dues sessions. Alguna vegada, quan això va passar, em va tocar entrar en acció.

Alaska preparada per menjar sushi. Foto: Xavier Torres-Bacchetta

Un d’aquells dies de sessions coincidents, l’editor gràfic de Playboy em va truca i em diu:

-Necessitem fer-li unes fotos a l’Alaska…

I jo li dic:

-Però, però… Nua o vestida?

Encara puc sentir les rialles.

-Vestida, home!!!

-Glups!!!

Més enllà d’aquesta part de l’encàrrec, que és el que més recordo, la sessió va anar molt bé. No aconsegueixo recordar el motiu pel qual vam fer les fotos a un restaurant japonès prop de la Plaça Francesc Macià. El que sí que no he oblidat és que amb la mítica Olvido Gara va venir el seu inseparable Mario Vaquerizo, que no callava ni sota l’aigua. També recordo que dins del seu expansionisme vital, quan els vaig explicar l’anècdota del nu, el Mario va riure d’aquella manera que només ell sap fer:

-Mmmuahahahahahahahahaha!!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *