Alanaire: “Amb Alanaire hem arribat on no havíem aconseguit arribar mai abans musicalment”

Pop temperat en electrònica vaporosa. Melodies sedoses mostrades a través d’un encisador tel de nostàlgia. Parlem amb Laura Serra, cantant i pianista Alanaire, quartet mallorquí (que completen el guitarrista Eiran Lewis, el baixista Pau Serra i el bateria Joan Pérez-Vilegas) que acaba de debutar amb un EP homònim: Alanaire (Promo Arts Music, 2021) de bellesa feridora. Mirada trista per a cançons brillants.
Laura Serra mirant la càmera

L’únic però al vostre EP de debut és que es fa mooooolt curtet. L’acabes i vols més i més i més i més.

Ho vam fer així perquè us quedéssiu amb ganes (riu). Amb tot, ja estem treballant en l’elapé. Tenim totes les cançons fetes. Només ens queda uns últims detalls de la producció, però ja gairebé el tenim enllestit, el disc.

El vostre és un projecte molt, molt nou.

De fet, la primera cançó que vam escriure va ser “Carta”, que és el primer single de l’EP. I “Temps” va ser la segona.

I ha estat el segon single.

Xerrant amb la discogràfica quins temes incloíem en l’EP, ens van recomanar aquestes tres: “Carta”, “Temps” i “Boira”. No ho sabien, però eren les tres primeres cançons que havíem escrit. De fet, entre aquestes i les que hem inclòs a l’elapé es nota una evolució. Aquestes tres tenen un estil molt primerenc. Les noves son molt diferents les unes de les altres.

No sé si primerenc, però hi ha una cohesió sònica, una unitat d’estil.

Sí, és innegable que pel que fa al so hi ha un comú denominador. Son tres temes regits per un mateix patró melòdic.

Cap a on heu evolucionat?

Ja a l’estiu, publicarem un primer senzill en què es percep aquesta evolució cap a un so més alegre. De la mateixa manera, n’hi ha que apunten cap a un estil més pròxim al de grups com Radiohead.

Endinsant-se en les cançons de l’EP ja es podrien trobar certs préstecs de Radiohead o a coetanis seus, però més pròxims al trip hop, com Portishead. I és que com tots ells, la vostra música és dolça però des de la nostàlgia.

És justament això! A més a més, tots quatre venim de la música clàssica i aquesta influència sempre està per allà.

On?

Per exemple, “Boira” està inspirada en uns acords trets d’una peça de Brahms. De la mateixa manera, a tots quatre ens agrada el jazz i l’indie molt a l’estil del que fa gent com Jordan Rakei o Tom Misch.

Quan vau escriure “Carta” us vau adonar que Alanaire era un projecte diferent de tots els grups a què havíeu estat abans?

Recordo viure l’emoció aquesta que se sent quan fas alguna cosa que intueixes excepcional. La vam fer a Londres quan encara érem tres: Pau, Eiran i jo, i quan la vam acabar estàvem molt emocionats. Amb Alanaire hem arribat on no havíem aconseguit arribar mai abans musicalment.

 

Com expliques, el grup va néixer a Londres.

En aquella època, el 2019, jo vivia allà. Compartia pis amb l’Eiran. El meu germà, en Pau (també baixista de The Prussians), ens va venir a veure i sense saber molt bé com, va sorgir tot plegat. En Pau ja feia temps que li donava voltes a tenir un projecte de so més íntim, amb protagonisme del piano, que és el meu instrument, i cantat en català. En una d’aquestes hores baixes tan típiques de Londres en què plou molt, vam agafar els instruments i va sorgir “Carta”. L’Eiran i el Pau tot just s’havien conegut aquell dia però la connexió musical va ser brutal. No ho podíem deixar escapar.

Estar lluny de casa com influeix en l’art que crees?

El que és segur és que em van influenciar els artistes que estava escoltant aleshores. Gent com Binkbeats o Snarky Puppy, a què recordo haver anat a veure aleshores. L’escena catalana o balear, certament, és completament diferent de la londinenca, que és molt, molt intensa. D’altra banda, és cert que quan estàs lluny de casa també tens més temps per reflexionar i per créixer personalment.

I torneu a Mallorca i us apadrina… Joan Miquel Oliver!

Va ser durant la quarantena. Ja aleshores volíem dur el projecte una fase més enllà: volíem cercar mànager, discogràfica… Va passar per Instagram.

On passen totes les coses avui dia.

El vaig començar a seguir, i per la meva sorpresa, va fer like a un parell de vídeos meus que havia penjat tocant el piano. Em vaig animar i em vaig dir d’ensenyar-li el que estàvem fent amb el grup per si li agradava.

I li va agradar.

El més lògic era pensar que no contestaria. Però no només va contestar sinó que li va agradar molt el que estàvem fent amb Alanaire. Es va involucrar molt amb el projecte i va ser ell qui ens va posar en contacte amb el que ara és el nostre mànager i amb la discogràfica.

Quin impacte ha tingut ell en la vostra música?

Molt gran. L’EP el vam produir amb en Dominic Massó de The Prussians (Pau Serra, baixista d’Alanaire, també ho és de The Prussians) i ell es va oferir a fer les mescles. Ara, per l’elapé, hem estat treballant en el seu estudi. La seva influència en el so és total. De fet, l’ha canviat: ha posat brillantor a la veu i l’ha portat a un primer pla. La nostra proposta és fosca i ell ha aportat una mica de llum.

Ha aportat… Alegria!

Sí, exacte (riu). Hem crescut amb Antònia Font. Per a nosaltres és increïble que Joan Miquel Oliver estigui involucrat amb el grup. Estàvem començant amb Alanaire que parlàvem amb el meu germà que des d’Antònia Font que no havia sortit a les illes un grup en català que ho hagi petat tant. Sentíem que hi havia un buit. Trobàvem a faltar música en català.

Déu n’hi do, però, l’escena que hi ha ara: Da Souza, Salvatge Cor, Jorra i Gomorra, Maria Jaume, Reina, Joana Gomila…

Des d’aquella idea inicial del meu germà fins ara han passat milers de coses. Estem molt contents. Quan hi ha tota una escena que t’acompanya és molt més divertit.

Text: Oriol Rodríguez / Foto: Natxo Bassols

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *