2020: L’any dels singles

©Jordi Vidal

L’any que el directe se n’ha anat a norris, el single ha agafat una volada definitiva. Lògic: necessitem música. És una via amb plena atenció amb els bolos escapçats. Ho saben els artistes, també les discogràfiques, que han vist a l’streaming una roda en moviment i lubricada. Si el vaixell de les publicacions ja anava a tota hòstia, encara ho ha fet més el 2020. Però el mar d’Internet no té separador de carrils. I és fàcil quedar-ne a la deriva.

Que li diguin a J. Balvin, a qui Bad Bunny ha passat per esquerra i dreta amb un fotimer d’estrenes, moltes d’elles aplegades en àlbums-abocador, discos que en realitat no són més que una excusa per amuntegar cançons que funcionen de forma independent.

Són pocs els artistes que en una circumstància així no fan bullir l’olla de les peces soltes. Fins al punt que, quan es fa amb precisió, el concepte d’àlbum comença a perdre sentit. C. Tangana n’és un exemple: ha marcat el compàs de l’any amb les seves estrenes produïdes per Alizzz. Sense necessitat de disc. A cop de volant, revolt a revolt.

 

El win win de les col·laboracions i la voracitat del single poden jugar males passades però. En un moment que tothom espera amb devoció les noves cançons de Rosalía, ella mateixa ha anunciat nova música per a 2021 a les seves xarxes socials, els darrers feat de la catalana no han convençut.

“TKN”, amb Travis Scott, sí que va mostrar la cara més avantguardista i arriscada de Rosalía, però a “Blinding Lights” (The Weekend), poc més que hi posava la veu. Una cançó revival vuitantes amb més ombres que llums. També participava amb Bad Bunny de “La noche de anoche”, peça que diversos mitjans han criticat per trobar-se lluny de la millor versió dels dos artistes. Curiosament, les entregues més inspirades de Rosalía aquest 2020 les va firmar en solitari a principis d’any: “Dolerme”, torrent vocal sobre una base pop rock, i “Juro que”, flamenc del més proper a Los Ángeles (2017). Bon presagi.

Sigui quina sigui la situació del directe el 2021, mani o no el single amb més o menys força, hi haurà discos que seguiran sent rodons i que marcaran l’any. També a l’esglaó més alt del pop, com ha fet demostrat Dua Lipa amb Future Nostalgia, un èxit sense oposició enfortit darrerament amb l’espectacle Dua Lipa Studio 2054. Coses de la “nova normalitat”, celebrar una sessió gravada com si fos el concert més bèstia a un estadi. En aquesta primera divisió, la de Dua Lipa, també es vol moure Rosalía, reclamada entre els productors i artistes més importants, però necessitada de trobar digne successor al celebrat El Mal Querer (2018).

Text: Yeray S. Iborra

Foto: Jordi Vidal

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *